Pompeo i la normalització àrabo-israeliana

Sembla difícil que el president Trump pugui presumir de la seva gestió de la pandèmia de la Covid-19, que ja ha provocat més de 180.000 morts als Estats Units, per la qual cosa podria intentar vendre com a èxits els seus fiascos en política exterior. Per això l’acostament entre Israel i els Emirats Àrabs Units (EAU) ha sigut presentat, a so de bombo i platerets, com un acord històric que podria obrir la porta a la completa normalització de les relacions entre l’Estat hebreu i el seu entorn àrab. En el passat, Trump ja va mirar de fer el mateix amb el denominat Acord del Segle, un pla promogut pel seu gendre Jared Kushner que no deixava de ser una declaració d’intencions i que aviat va quedar relegat a l’oblit.

Ara el secretari d’Estat nord-americà, Mike Pompeo, mira de cremar els últims cartutxos emprenent una gira pel Pròxim Orient per empènyer diversos països a entaular relacions amb Israel, el seu principal aliat regional i, de passada, intensificar l’aïllament de l’Iran, la seva particular bèstia negra. En els últims mesos s’han intensificat els rumors sobre que el Sudan i Bahrain, dos dels països a visitar per Pompeo, podrien seguir els passos d’EAU. Altres països que també figuren en aquesta llista són Oman i l’Aràbia Saudita, que ja mantenen relacions oficioses amb Israel.

Nou ordre regional

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En realitat, tots aquests moviments tenen poc a veure amb la necessitat de trobar una solució justa i duradora per resoldre el sempitern conflicte del Pròxim Orient. Més aviat estan encaminats a construir un nou ordre regional en el qual Israel ocuparia una posició hegemònica sense haver de retirar-se dels territoris palestins ocupats ni acceptar la creació d’un Estat palestí viable i sobirà, tal com estableixen el dret internacional i nombroses resolucions de l’ONU. Als països que s’avinguin a reconèixer aquest nou ordre se’ls ofereixen certs avantatges materials (tracte de favor de Washington, venda d’armament sofisticat o aixecament de les sancions), mentre que als que gosin qüestionar-lo els espera una llarga travessia del desert.

L’Iran és un clar exemple del segon, ja que en les últimes setmanes Washington ha intensificat la pressió sobre el règim dels aiatol·làs tractant que el Consell de Seguretat aprovés el restabliment de les sancions internacionals contra el país persa. Aquest moviment va trobar una forta resistència no només de la Xina i Rússia, sinó també de França, Alemanya i el Regne Unit, tots ells integrants de l’acord nuclear firmat el 2015 entre l’Iran i el G5+1. El segon propòsit de Pompeo no seria cap altre que construir una aliança regional antiiraniana per mirar d’asfixiar un règim que travessa les seves hores més baixes.