TAMBORS PREELECTORALS
El culte a Puigdemont
Dia que passa, dia que l'expresident guanya avantatge al PDECat. Aquest va perdent marge per a una ruptura real i, sobretot, per enfilar un discurs polític alternatiu del que emana de Waterloo
zentauroepp48896571 a protester holds a portrait of former catalan president car190814121413 /
El concepte de culte a la personalitat va ser encunyat per Nikita Khrusxov el 1956. Amb aquesta etiqueta Khrusxov va reprovar en el XXè congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica els crims del pare Stalin, el seu predecessor al Kremlin. Aquesta troballa lingüística de la desestalinització data del segle XX, però l’origen dels lideratges fonamentats en la veneració, l’adulació i l’obediència cega i sectària es perd en el túnel del temps. De la mateixa pasta devota estan fetes les principals deïtats, els dictadors i també els cabdills populistes que grimpen en els sistemes democràtics.
El fracàs i la subsegüent destrossa política, econòmica, social i personal de l’aventura secessionista unilateral del 2017 no només ha fracturat la societat catalana. Amb un impuls autodestructiu com aquest, ha fragmentat el camp nacionalista del centredreta que no fa tant temps era hegemònic a Catalunya. La Convergència de Pujol, portada a la fallida pel seu deixeble Mas, està avui esmicolada en trossos refractaris: JxCat, el PDECat, el PNC i alguns vehicles particulars com Convergents i Lliures. Això sense comptabilitzar Units, les restes del naufragi democristià de Duran Lleida.
El lideratge de Puigdemont, alimentat per aquest fervor extàtic batejat per Khrusxov, domina aquest perímetre polític. I des del seu pedestal de santó irredempt, Puigdemont és a punt de forçar l’enèsima fragmentació de la postconvergència amb el seu assalt al PDECat.
Mítings i mercats
Notícies relacionadesEl PDECat no té un lideratge electoral solvent i Puigdemont no té una organització territorial. Això últim és important a mitjà termini. Però a curt, la batalla electoral es pot entaular avui als mitjans i les xarxes, sense un míting a Mollerussa ni un mercat a Besalú.
Malgrat l’aparent disposició de la direcció del PDECat a trencar amb l’home de Waterloo, el temps juga a favor d’aquest últim. Si hi va haver un moment clar per a la ruptura va ser a finals de juliol, quan Puigdemont va donar cop de porta al seu antic partit. Des d’aleshores, dia que passa, dia que l’expresident guanya avantatge. El PDECat es va quedant sense marge d’actuació i, sobretot, d’argumentació: no apareix un discurs polític alternatiu del que emana de Waterloo.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
