Retorn a Brideshead-Guinardó

El que més m’ha fet sentir d’Horta ha estat viure al Borndurant sis anys. Qui em sentís parlar del meu barri pensaria que m’havien arrencat d’un bucòlic llogaret suís, i no que m’havia mudat a 11 parades de metro de distància. És dur passar d’un barri-poble a uns carrers empedrats amb gelats, gofres, creps, iofres (que són gofres de iogurt, i no tinc per què saber-ho), ‘smoothies’. La fantasia d’un nen de set anys al servei del turisme de lactants. Hansel i Gretel i 'segways'.

 

Sospir ‘expat’.

 

Horta, en canvi, és la terra alta. La puresa. On la gent cull espígol i es mira a la cara, i això possiblement sigui una dramatització. Sí que es viu, però, una suspensió en el temps. D’uns 15 anys, posem. Al metro hi ha un senyal que indica que està prohibit entrar-hi amb patins de línia. Patins de línia. Pur Pacific Blue. El passat és viu en nosaltres: a Horta hi ha més associacions juvenils que habitants, però l’individu estàndard és l’avi de 70 anys amb el seu gos de 17 fent la fotosíntesi a la plaça d’Eivissa, pronunciat /plassivissa/. Aquí no hi ha bars amb noms com El Caso Born. Aquí mirem la vida a la cara amb El Fracaso Bar.

 

No m’he confinat ni a Horta ni al Born, ja no hi visc. Fa pocs dies vaig tornar al barri per dinar a casa dels meus pares. Volta de reconeixement: espiava l’estat de la gent i les coses, buscava canvis i qui sap quina conclusió. Un espectador extern sense criteri diria que simplement caminava mirant amb ínfules de suspicàcia a banda i banda, i tindria raó. Primera alarma: el forn de la sortida de metro del carrer del Tajo, tancat. Pròxima obertura d’un Casa Ametller. Hm. Segurament hauria passat igualment sense pandèmia. Seguint el ritme de la ciutat, però en diferit.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

 

El pseudoanonimat que brinda la mascareta va donar intensitat a la meva investigació de pacotilla, però per poc temps. Al cap de dos minuts em va reconèixer una amiga de la meva mare, que compartia taula al Quimet amb els pares d’un amic de l’escola, que em van informar exultants que eren avis des d’ahir. ¡Enhorabona, Aleix! ¡Benvinguda, Erna!