El 8-2 i Catalunya

Vuit gols no s’encaixen fàcilment. No només l’equip dins el camp, tampoc emocionalment els seus seguidors. Seguidor, de fet, és una paraula insípida que només val per aquesta minoria de ciutadans que segueixen amb distanciament els avatars del club, beneït sigui el seu seny; la majoria som apassionats disfrutadors i patidors de l’equip. Per molts, l’espectacle esportiu és una font d’emotivitat, gresca i equilibri. Per això necessitem encaixar i pair aquest 8-2 increïble. Començant per acceptar que estem en xoc. Com en la política catalana.

Fins i tot amb un 8 a 2 –i precisament per com n’és d’esgarrifós el resultat– alguns eviten parlar del tema i mirar la realitat: que el «more than a club» (¿no els va sonar artificiós al veure’l a les grades del Camp Nou davant el Nàpols?) ha de solucionar problemes estructurals i funcionals molt greus. Ah, com Catalunya ¿oi? I més si vol retenir Messi, el millor jugador de la història i de les nostres vides (hem tingut aquesta fabulosa fortuna). Això sí que no ens atrevim ni a pensar-ho: Messi jugant al City o al PSG. ¡O al Bayern!

Fa temps vaig tuitejar: «Potser quan #Messi es retiri (els déus no ho vulguin) serà moment de deixar de veure futbol per sempre». Estem a l’espera.

Parafrasejant la pintada clàssica de 1968 («Marx ha mort»), podríem dir que el Parlament està intubat, a Messi se’l mengen (o el tempten) els dimonis i Catalunya precisament no passa pel seu millor moment. Davant tot això ja veurem què prescriuen les prosaiques, serenes urnes, les del Barça i les catalanes. La pueril fantasia és que el tractament sigui quirúrgic: bisturí precís i resolutiu sota la llum del quiròfan, brillant entre vísceres i sang. Lamentablement per a la metàfora, tant en el cas del Barça com en el de Catalunya l’anestèsia és impossible. Així que.

La malaltia és angoixant i el tractament, dolorós. Però negar-la és encara més insà i inútil. Cal pair-ho, trobar mesures terapèutiques i aplicar-les. ¿Parlem del Barça o de Catalunya?

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

¿És el 8 a 2 una bona metàfora de la situació a Catalunya? Molt mals resultats epidemiològics i socioeconòmics davant la pandèmia, tot i que rectificant i tant de bo que millorant. Morts i ruïna. Mil gestos inconseqüents, ineptitud, deslleialtat cap endins i cap enfora. Malestar (i, ai, a la tardor, quan les hores de llum s’escurcin). Degradació a plena llum dels procediments de govern i de funcionament de massa institucions i empreses, captives dels més sectaris, corruptes o incompetents... Molts ho veiem, pocs parlen: el silenci de la por és eixordador. Com durant el 8-2.

Però tant al Barça com a Catalunya hi ha molta força per a la recuperació: un munt d’organitzacions i gent lúcida, decent. Capital social, intel·ligència col·lectiva. Així que alguna cosa en la comparació grinyola, com en tantes metàfores futbolístiques i quirúrgiques. Inquietant: no se sap si aquestes forces podran doblegar les causes que ens han portat fins aquí. ¿Tornarem a disfrutar d’un Messi triomfant?