Emergeix una altra visió del Govern estatal

Dissabte, la secretària d’Estat de Sanitat, Silvia Calzón, diagnosticava que al principi «el múscul de la salut pública a escala estatal i a les comunitats no era suficient per fer front a la pandèmia». Últimament,aquesta caquèxia muscular ha millorat una mica amb tractaments conjunturals pal·liatius. S’han de nodrir aquests músculs. O després de Reis tornarà a ascendir la corba.

En municipis i comunitats, la debilitat de les infraestructures de salut pública(per assegurar la qualitat d’aliments, aire, aigua i controlar tants altres processos, infecciosos o no) ha sigut des de fa dècadesfatal per a la nostra qualitat de vida.

També ho ha sigutun Ministeri de Sanitat amb pocs recursos i capacitat de lideratge.Durant anys això ha convingut Govern rere Govern i els seus aliats. A alguns encara els agrada: diuen que aquesta pobresa és «de Madrid» o «del Govern central», quan realment és una debilitat d’aparells d’Estat imprescindibles per desplegar polítiques eficientsi solidàries en tots els nivells de l’Estat. Avui veiem com de nocius són per a la salut i l’economia tals marcs mentals i mediàtics. Com vendre que a tal o tal comunitat autònoma li va millor amb una governança estatal feble.Cap comunitat pot defensar sola el benestar de la seva gent.

Dimensió estatal

Compartimun espai geofísic, econòmic, cultural –i per tant, epidemiològic,a més de tot l’històric i futbolístic que tu vulguis– en què problemes com la pandèmia no són el simple resultat de sumar omultiplicar els problemes de cada una de les 17 autonomies.Tots veiem que no són distants com planetes. Però en molts discursos mediàtics aquesta interdependència no hi és. I el fet del ‘més’ hi està absent:més que la suma, més que la multiplicació, la dimensió supraautonòmica: estatal.

Els problemes de l’Estat (així, les incongruents polítiques antipandèmia d’uns municipis,comunitats o ministeris) ens perjudiquen a tots, no només al Govern central. La bona política emergent tracta obertament aquest fet com una qüestió supraautonòmica.Sistèmica. Sé que entre comunicadors, polítics i acadèmics trobarem una manera més comprensible d’explicar-ho. El ‘més que’, aquest altre nivell o dimensió que diu:«Disculpi, el Govern estatal no competeix contra el de la seva comunitat,s’encarrega d’una cosa de la qual avui cap autonomia s’ocupa». És erroni que cada una vagi a la seva bola: tota comunitat ha d’assumir activament les responsabilitats que té més enllà de les seves fronteres –especialment quan es tracta de microbis i de contaminants, per exemple–. Quan els governs d’algunes comunitatsassumeixen les responsabilitats que tenen més enllà dels seus territoris(¿sacrilegi jurídic? no em digui), i les responsabilitats que també tenen en el nivell ‘més’ supraautonòmic,llavors aquí t’espero, ha de dir el Govern estatal:aquí també treballarem junts.

Eficiència, lleialtat i solidaritat

Estem enfortint els elements polítics, jurídics i cientificotècnics(epidemiològics, tecnològics) de les institucions per promoure una cooperació supraautonòmica més eficient, lleial i solidària. Com al Consell Interterritorial (CI). Són fets històrics.Èxits incipients de Salvador Illa i els seus aliats,incloent-hi les dretes més responsables. Doncs irresponsable és que cada comunitat vagi al CI a defensar el que és «seu», quan la seva obligació i el seu propi interès és defensar la totalitat de la poblaciói de l’economia de l’Estat.

Notícies relacionades

Finals i principis

La campanya masclista més bruta contra Harris

 Les institucions estatalssón per a tothom, no de Madrid. Per coherència amb els efectes ‘glocals’ (globals i locals) del seu treball. Aixíel pròxim Centre Estatal de Salut Pública,per al qual Calzón va anunciar que hi ha una partida en el projecte de Pressupostos Generals.

 Em diu un amic que a aquesta visió no li digui «federal» perquè irrita alguns. Però és el que és.Un Estat plausible, més eficient, cívic, solidari. Potser, el futur.