¿Estem preparats psicològicament per a 'El confinament 2T'?

Un primer tipus són els de caire depressiu, resultat de la frenada a la sortida del túnel on ens trobem. Les expectatives d’acabar s’ajornen i això provoca decepció, tristesa, cansament i una certa inquietud per no veure la llum al final.

Un segon grup són els vinculats a la inhibició social, a l’aïllament i reclusió com a resposta fòbica a la nova emergència del virus. S’eludeixen contactes socials, familiars i se suspenen les sortides de vacances perquè s’imposa la desconfiança en els altres (ciutadans i Govern) i fins i tot la por.

Finalment, trobem la ràbia que es manifesta com a irritació, indignació, desobediència a les indicacions de l’Administració, i en el seu límit fins i tot pot generar conductes violentes. És una ràbia dirigida al que es percep com irresponsabilitat, sigui d’altres persones que no guarden les distàncies ni compleixen les mesures o bé del Govern perquè s’ha mostrat incapaç de preveure la situació.

Autoritat minada

En vista d’això, les responsabilitats sí són col·lectives, però a cada un la seva. Les autoritats, en previsió de prendre mesures més restrictives, han d’assumir que parteixen d’un sentiment bastant generalitzat de descreença i desconfiança per part de la població –cosa que mina clarament la seva autoritat– i per tant haurien de rectificar algunes actuacions.

Les seves indicacions han de ser clares (apel·lar a la responsabilitat individual és lloable però no n’hi ha prou), coherents (no ajuda prohibir activitats esportives o culturals que es poden traçar perfectament quan se’n permeten altres de nocturnes de difícil seguiment) i proporcionades (millor un nucli que tot). A més, es poden millorar les mesures i els recursos de prevenció, detecció i seguiment dels brots.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El que rebrota en cada un no és responsabilitat del Govern, però les condicions en què ho fa sí, perquè en depèn molt com puguem trobar, entre tots, la sortida a aquest malson.

Les mesures que haurà de prendre cada un, en cas de nou confinament, no seran gaire diferents de les que ja s’han provat: mantenir el vincle amb els altres, presencial o telemàtic; activar el cos amb passejos o esport i organitzar-se el temps, separant els moments (treball, oci, esport, socialització, intimitat) per evitar la sensació d’eternització. Mentrestant, convé donar-se totes les alegries i plaers possibles, això sí, amb distància i seguint les mesures.