Salut mental Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Quan els dimonis pressionen la teva ment

Aguantar la pressió depèn de factors externs (magnitud, durada), però sobretot depèn del grau de decepció que algú pot suportar en relació amb el que s’espera d’ell

3
Es llegeix en minuts
A1-119803810.jpg

A1-119803810.jpg / AFP / LOIC VENANCE (AFP)

«Sento el pes del món sobre la meva esquena». Amb aquestes paraules, Simone Biles, de 24 anys i amb un exitós currículum olímpic, ha renunciat a defensar el seu títol del 2016. Molts d’altres, abans, han viscut situacions similars. Biles ha confessat que no pot amb els dimonis del seu cap. No ha tingut una vida fàcil: abandonada per la seva mare en una família d’acollida, va ser després adoptada per l’avi matern. El seu interès per la gimnàstica –disciplina molt exigent amb el cos– va ser molt precoç i la va obligar a renunciar a activitats presencials (com l’escola) per aprofitar al màxim el temps d’entrenament. El setembre de 2016 va parlar amb la premsa sobre el seu diagnòstic infantil de TDAH (hiperactivitat), revelant que continuava prenent medicació i als 16 anys va tenir la seva primera crisi d’ansietat, per a la qual va necessitar ajuda professional. Poc després es va animar a escriure, en col·laboració, una mena d’autobiografia titulada ‘Coratge per volar: un cos en moviment, una vida en equilibri’. 

 

Una vida, doncs, en equilibri inestable, batent rècord rere rècord de manera hiperactiva i en constant autoexigència. En la seva biografia s’inclou també una denúncia a un metge per agressió sexual i fins i tot va dissenyar ella mateixa un leotard verd blavós que va utilitzar en competicions i que, va dir, estava destinat a honrar els sobrevivents de l’abús d’aquest metge de l’equip olímpic. Ella mateixa –en certa mesura– és una supervivent que encara té els dimonis al cap.

 

La dificultat no es deu tant a la pressió externa, de la qual sempre es pot fugir: deixar la feina, canviar d’equip o allunyar-se del familiar que no para d’intimidar. Però, ¿com fugir d’un mateix, del desig construït a partir del desig de l’altre i d’aquest mode de funcionament adquirit que proporciona satisfacció i un cert equilibri físic i mental? O, simplement, ¿com no decebre aquells familiars, lectors, seguidors que viuen pendents de tu, que són el teu món?

 

La pressió es percep sempre com un desafiament individual. És cadascú –tot i que l’esport o l’equip de treball siguin col·lectius– qui s’ha de responsabilitzar d’obtenir la meta proposada. D’allà que el grup es presenti moltes vegades com un refugi per als que no suporten la pressió. Aguantar-la depèn de factors externs (magnitud, durada), però sobretot depèn del grau de decepció que algú pot suportar en relació amb el que s’espera d’ell. Els que ja precoçment s’han orientat en la vida intentant complaure l’altre són, justament per això, els més vulnerables. 

 

Satisfer aquell altre que ells mateixos han anat modelant pot resultar extenuant. I, de vegades, com explicava André Agassi a les seves memòries (‘Open’), això no exclou el recurs a la rebel·lia inconscient que pot provocar el fracàs del que es busca. D’una banda, el subjecte vol obtenir l’èxit i complir així les expectatives. De l’altra, es rebel·la al seu interior i fa fracassar, inconscientment, la seva meta, d’aquesta manera, per no veure’s completament alienat a l’altre. En part és, doncs, un fracàs aparent del jo, però alhora un triomf del subjecte, que es resisteix a ser un mer instrument de la satisfacció de l’altre.

 

Notícies relacionades

Potser per això, una bona fórmula per suportar millor la pressió és acceptar que un cert fracàs no té res de patològic. Al contrari, és el que permet renovar el desig de continuar en el partit de la vida o, com diria Biles, el coratge per volar.