No és el mateix

Escric aquest article uns dies després de l’anunci de noves restriccions a Barcelona. No serà un estiu fàcil, i un nou confinament és l’espasa de Dàmocles que penjarà sobre els nostres caps molt temps.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Aquests dies és impossible caminar pels carrers del meu barri sense pensar constantment com eren quan estàvem tancats a casa. Durant la pandèmia, ni el mercat de diumenge, ni els Encants de Sant Antoni, ni restaurants, ni bars oberts. Només cues. Cues enormes per comprar l’essencial, que ens van demostrar que, malgrat el que crèiem, al barri no tot són guiris.

La primera nit de nova normalitat des de casa, vam tenir una serenata de crits i cançons de la gent que era a les terrasses del passatge de Calders. Per fi, vaig pensar. Vida. I com s’ha trobat a faltar tota aquesta vida que el virus ens va arrabassar d’un dia per l’altre, sense preguntar i sense clemència. Després d’aquests mesos d’inactivitat, al barri abunden els cartells d’ I els que han sobreviscut, llueixen diferent amb accés limitat. La gràcia del Celler d’en Rafel era que tothom era benvingut, demanàvem les nostres canyes i les nostres tapes masegats i a l’anar-nos-en, Rafel, amb un arbitrari i ràpid càlcul mental, deia una suma que sempre era molt menor a què hauria de ser. Tampoc és el mateix el mercat del diumenge. Ara la circulació va sempre en el mateix sentit i d’anar d’un lloc a un altre, deixant-se portar per l’atzar i per la sensació que és el llibre qui t’ha trobat a tu, no al revés. Ni el barri ni res tornarà a ser el mateix i pinta que el nostre futur serà de salutacions amb el colze i rostres emmascarats. Em queda el consol d’haver disfrutat els dies de llibertat fent el que tant vaig enyorar durant la tancada: anar amb el meu fill a la llibreria Calders i sopar després al Bar Calders, prendre’m una canya al Benidorm i tornar a treballar a Cloudworks Sant Antoni, un oasi dins del barri i, sens dubte, el millor espai per crear.