Adeu a un gran de les lletres

Generositat sense ínfules

Juan Marsé era un home sense posat, sense ínfules, que adorava el que feia, que no tenia cap objecció a ser sincer i que malgastava una generositat inaudita

2
Es llegeix en minuts
Barcelona  ( Barcelones )   06.04.2017.    I Cult.  El escritor Juan Marse,  presenta su ultimo libro, en un restaurante de Barcelona.             Arxiu   DG.  170406         ex   0 265     en la foto:   El escritor Juan Marse,  en la entrada del restaurante de la Gran Via.  .      FOTO:  PUIG, JOAN

Barcelona ( Barcelones ) 06.04.2017. I Cult. El escritor Juan Marse, presenta su ultimo libro, en un restaurante de Barcelona. Arxiu DG. 170406 ex 0 265 en la foto: El escritor Juan Marse, en la entrada del restaurante de la Gran Via. . FOTO: PUIG, JOAN / JOAN PUIG

Vaig estar diverses vegades a casa de Juan Marsé. La primera vegada va ser per entrevistar-lo. Recordo que estava nerviosa i que el seu aspecte no ajudava. Era un home seriós, que no semblava tenir ganes de contestar les meves preguntes —no m’estranya: les meves preguntes eren patètiques— però que devia haver accedit perquè l’entrevista es publicaria a tota pàgina en un setmanari prestigiós. Acabava de complir 60 anys i jo vaig intentar que la conversa discorregués per dreceres metafísiques, però ell les va evitar tota l'estona. Li vaig preguntar per la inspiració i em va parlar de feina, d’horaris, de constància i paciència. Em va dir diverses vegades que no volia ser ni semblar pedant. Va parlar de cine i d’amics. I, com que hi havia moltes pàgines per omplir i jo era llavors més maldestra que ara, vaig acabar preguntant-li si cantava a la dutxa i si era bon cuiner. Juan Marsé, un dels millors escriptors del seu temps, em va confessar que no sabia cantar i que l’escalivada li sortia molt bona. Quan vaig sortir de casa seva em tremolaven les cames.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Hi va haver una altra vegada molt diferent. Jo era molt jove –poc més de 20– i somiava ser escriptora. Acabava d’acabar un llibre de contes. Li vaig demanar, amb gran desvergonyiment, que el llegís. Per a la meva sorpresa, hi va accedir. De manera que l’escena és aquesta: Juan Marsé davant del seu escriptori. Jo, a l’altre costat, escoltant els comentaris que ha escrit al marge de tots i cada un dels meus contes, i que llegeix sense presses. Passat el temps m’he preguntat moltes vegades si realment allò va succeir, i cada vegada entenc menys com Juan Marsé, un dels millors escriptors del seu temps, va dedicar ni cinc minuts a valorar els gargots de la joveneta pesada que jo era. I com més ho penso més arribo a la conclusió que aquest gest el defineix molt bé: un home sense posat, sense ínfules, que adorava el que feia, que no tenia cap objecció a ser sincer i que malgastava una generositat inaudita.

Notícies relacionades

Els meus contes, per cert, li van semblar horrorosos –ho eren– i al dir-m’ho em va donar una lliçó que no he oblidat: cal escoltar els grans.

           

Temes:

Juan Marsé