03 d’ag 2020

Anar al contingut

Editorial

Europa, assignatura difícil

Els països que no entenen la reciprocitat dins del mercat únic han guanyat el primer embat

Europa, assignatura difícil

PAUL FAITH

L’elecció de Paschal Donohoe per presidir l’Eurogrup durant els pròxims dos anys i mig permet múltiples interpretacions, però les més substancials tenen a veure amb la cimera europea de la pròxima setmana que ha de decidir els criteris d’accés al fons de reconstrucció de 750.000 milions d’euros. En aquesta ocasió, tenir el consens entre França i Alemanya o la complicitat dels estats del sud no ha sigut suficient per a la candidatura de Nadia Calviño. Els països mitjans i petits han fet pinya amb els autodenominats frugals, abandonats en aquesta batalla per la cancellera Angela Merkel. No s’han de treure, amb tot, conseqüències precipitades. Queda molt fins a l’inici de la cimera i el president del Consell Europeu, Charles Michel, va deixar clar ahir amb la seva nova proposta que la decisió d’Alemanya i França de no tornar a caure en els errors de l’excés de condicionalitat dels fons com va ocórrer en la crisi financera és ferma. I veurem si en aquest escenari els frugals aconsegueixen els recolzaments que van aconseguir per vèncer Calviño per la mínima.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

L’oferta de Michel –reducció del 2% del pressupost de la UE i controls més estrictes sobre la destinació del fons de reconstrucció– pretén salvar l’essència del projecte de la Comissió: 500.000 milions no reemborsables i 250.000 milions en préstecs. En una altra situació es podria dir que si l’eix franco-alemany no posa peròs a la proposta de Michel, aquesta tirarà endavant, però l’elecció de Donohoe demostra que la correlació de forces ha canviat en favor dels socis més petits, desvinculats de la tradició europeista i poc proclius als exigents mecanismes de convergència. De manera que considerar la victòria de Donohoe com un revés per a Espanya resulta incomplet sense endinsar-se en altres significats. Això no obsta per reconèixer que potser el president Pedro Sánchez va pecar d’excés d’optimisme en la defensa de la candidatura de Calviño, donant per feta una victòria que encara no estava tancada o mostrant un triomfalisme que va poder costar-li algun vot. I el mateix serveix per als socialistes europeus, que, sovint, juguen malament les seves cartes per una falta de sensibilitat cap als petits. Aquestes maniobres tàctiques no ens poden fer perdre de vista el rerefons del que es dirimeix a Brussel·les la setmana que ve: treure lliçons de l’austeritat i promoure una recuperació que entengui que la reciprocitat és una de les bases del mercat únic. Ho han dit Giuseppe Conte i Pedro Sánchez, i no és cap exageració.

La Unió Europea ha de superar els seus propis fantasmes. Continuar parlant de solidaritat no té sentit, com tampoc en té apel·lar a l’austeritat en un context d’una pandèmia que ha obligat a paralitzar les economies. És el moment d’entendre que la mutualització dels riscos és la base del que anomenem el model social europeu que ens distingeix més d’uns Estats Units immersos en un nou proteccionisme i una Xina convertida en ariet del neoliberalisme.