La Generalitat i el rebrot

La resolució del 4 de juliol, que ha confinat la comarca del Segrià, no sembla un exemple de pulcritud a la redacció normativa. La firmen el conseller Buch i la consellera Vergés, però, en lloc de fer servir com seria lògic la primera persona del plural, diu «resolc» en comptes de «resolem». Es diria que el firma una única persona, quan ho fan dues. El que és més preocupant és el que es presenta com a norma d’habilitació. Remet sense precisar a precedents de les «decisions adoptades pels òrgans de govern del Procicat» per a emergències associades a malalties transmissibles. Afegeix a això l’habilitació del decret 63/2020, de 18 de juny, de la Presidència de la Generalitat. Aquest decret diu, al seu article 5, que faculta la consellera de Salut i el conseller d’Interior perquè «adoptin les resolucions necessàries per fer efectives les mesures que han de regir la nova etapa que s’inicia».

El principi de legalitat

Semblaria que, per confinar la comarca del Segrià, l’autoritat jurídica de la resolució deriva dels precedents del que va acordar un òrgan tècnic i de la voluntat del president de la Generalitat. I no és així. El principi de legalitat exigeix que les normes reglamentàries tinguin origen precís en alguna llei, i la seguretat jurídica imposa precisament de quina llei o lleis es tracta, tal com es va fer el març per a Igualada i altres municipis. Això no treu validesa jurídica a la resolució del Segrià, però el fonament que exposa és molt millorable.

Quant al fons, fins ara s’ha mogut en el marc de les dues lleis catalanes que s’esmentaven. La llei de protecció civil de Catalunya, al seu article 9.e, permet que l’autoritat competent en matèria de protecció civil pugui adoptar «les mesures que es considerin necessàries d’acord amb el pla que en cada moment s’apliqui». En una línia semblant, els articles 55.1.f i 63.1.g de la llei catalana de salut pública. La restricció de la llibertat de circulació a un territori concret, impedint l’entrada i sortida dels no residents entra dins d’aquestes mesures, tot i que això afecti persones que provinguin d’altres comunitats autònomes. Seria més discutible si s’apliqués a tot el territori català, o als municipis fronterers amb altres comunitats. L’efecte d’aquesta mesura tindria un impacte supracomunitari que possiblement excediria de les competències de la Generalitat.

Sobre el confinament domiciliari, cal recordar prèviament que equival a una suspensió —i no una mera restricció— del dret fonamental a la llibertat de circulació. I, com s’ha dit, aquesta suspensió no està ara per ara recollida al nostre ordenament. Està justificada, a la pràctica, per la necessitat de protegir el dret fonamental a la vida. Doncs bé, si això es deia en relació amb l’estat d’alarma, la mateixa justificació pràctica pot adduir-se ara per a qui és l’autoritat competent per a la gestió de la crisi sanitària: la Generalitat.

‘Imposar’ i ‘recomanar’ el confinament

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

La llei de protecció civil de Catalunya, al seu article 8.2, ens diu que, quan s’afectin els drets dels ciutadans i les ciutadanes, l’autoritat només podrà donar ordres en els termes establerts per les lleis aplicables. El següent article ofereix una llista oberta de mesures que poden ser adoptades. Entre aquestes, a l’apartat b, s’indica la de «recomanar» el confinament de la població a les seves llars. No obstant, en l’apartat i, ja citat, s’obre la porta a les mesures que es considerin necessàries, sense detallar-les. Entenc que una mesura pot ser la d’«imposar», i no merament «recomanar» el confinament. En tot cas, s’imposa la ratificació d’un jutge, com disposa l’article 8.6 de la llei reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa per als casos en els quals mesures administratives restringeixin l’exercici de drets fonamentals. Una ratificació que, per cert, es va atorgar immediatament al març i ara el juliol per al Segrià.

Desitgem encert als nostres governants en l’exercici de les seves competències. I esperem que, com van fer al març, es dignin a esmentar les lleis de les quals emana la seva autoritat. Exhibir la lògica de l’Estat de dret no és una cosa de què ens hàgim d’avergonyir.