Arribar ara a aquest món

Qualsevol que hagi tornat d’un part per passar la primera nit a casa sabrà reconèixer aquestes sàvies paraules: «Era el millor dels temps i era el pitjor dels temps; l’edat de la saviesa i també de la bogeria; l’època de les creences i de la incredulitat; de la llum i de les tenebres». Qualsevol amb prou insomni i prou somnis, que s’hagi vist xipollejant en aquesta marmita d’eufòria i temors, en aquest Vietnam creuat amb l’Estiu de l’Amor, sabrà que Charles Dickens no va escriure aquestes línies sobre Londres i París davant de l’arribada de la Revolució Francesa, sinó sobre qualsevol llar davant de l’arribada d’un nou nadó que s’haurà d’enfrontar al món. A aquest món.

Arribar ara al món és més estrany que ficar-se en una sala de cine per descobrir que la pel·lícula és en armeni i sense subtítols. És que et posin una bena als ulls durant hores, et fiquin en un avió i apareguis en una terminal asiàtica on no entens la senyalèctica ni els rètols. És arribar tard a un casament quan tots els convidats van borratxos i els nòvios planegen el seu divorci. És ser un extraterrestre de missió a la Terra o un abstemi en una Telecogresca. Arribar a aquest món estrany ara és, en definitiva, estrany.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Arribar al món ara és entrar en una escena sense somriures, perquè abunden les mascaretes. És colar-te en una sala d’espera just abans de qualsevol notícia bona o dolenta. És aparèixer en un lloc on fa molt sol i tots saben que aquest sol és de tempesta, però tot i així no poden no passejar amb ulleres de sol i brindar en terrasses, potser precisament perquè saben que és l’últim sol abans de la tempesta. És arribar a un lloc on s’opina tant que ja només s’opina sobre les opinions. On es lluita contra el nacionalisme enarborant banderes i qualsevol idiota que es consola sentint-se oprimit s’equipara amb un negre de Baltimore de vida nefasta. On pot caure el prestigi d’un científic per portar una jupa inadequada (com ens hauria de consolar, en aquest món, que un científic no sigui tan autoconscient de la seva imatge). On l’escriptora amb més vendes des de la Bíblia diu, en el seu Twitter de 15 milions, sentir-se perseguida i no poder dir el que vol. On els més privilegiats ploren per la llibertat d’expressió, i la posen amb equanimitat beneita per sobre de qualsevol reivindicació, sense adonar-se que ploren perquè per fi es qüestiona el que «expressen»: són com aquest pare idiota que es queixa que la mare li ha agafat massa fort la mà durant les contraccions. On serem capaços de continuar discutint sobre la Comic Sans o si ‘dona’ porta accent mentre es fon el planeta.

Sovint repesco la imatge d’aquests dos nens que estan lluitant a la seva habitació. Discuteixen per alguna minúcia infantil, però fa tanta estona que ho fan que creuen que és veritablement important. S’insulten, piquen de peus i es llancen joguines. Llavors els pares obren la porta i, de sobte, s'adonen que les causes de la seva baralla no eren tan importants i la seva sobreactuació, una mica ridícula. El que passa és que quan algú nou arriba al món i a casa, en la primera nit, en el millor i el pitjor dels temps, a la primavera de l’esperança i l’hivern de la desesperació, és el pare que s’adona de tot aquest soroll idiota i estèril i lleig quan qui apareix a l’habitació és aquesta nova nena. I se la queda mirant, en silenci. I llavors tecleja aquest text erràtic en uns minuts intentant no colpejar massa les tecles per no fer soroll ni que es notin els nervis.