Al contraatac

Acabar amb el psiquiatre

Pretenem autodefinir els mateixos trastorns mentals, en cas que existeixin, quan no ens passaria mai pel cap oposar-nos al diagnòstic de l'oncòleg

2
Es llegeix en minuts
Chica sentada en el suelo.

Chica sentada en el suelo. / 123RF

“No vull que un psiquiatre em digui què haig de ser” és un eslògan que hem escoltat molt aquests dies. Com si els professionals de la salut mental tinguessin el superpoder de transformar els seus pacients en el que no són, com si responguessin a l’estereotip grotesc amb què els ha representat la industria de l’entreteniment. Gairebé tots els psiquiatres que apareixen a les pel·lícules i sèries de televisió són personatges malvats, recargolats, perversos que sotmeten els altres en benefici propi. Aquesta és la mania persecutòria predominant.

També hi ha escriptors i artistes afectats per un patiment psíquic del tot inútil que no volen posar els peus a la consulta perquè creuen que la teràpia domesticarà el seu geni creador i els convertirà en persones més convencionals. Segueix vigent la idea romàntica del dolor com a motor de creativitat.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

El cert és que els psiquiatres ni tenen la capacitat de canviar la personalitat dels seus pacients ni és aquest l’objectiu de la seva disciplina. Si fos així n’hi hauria prou amb un bon tractament per convertir els psicòpates, pederastes i criminals de tota mena en persones normals. S’oblida sovint que el malestar mental i emocional també és malestar i que el que busca qualsevol professional de la salut, també els psiquiatres, no és altra cosa que el benestar dels pacients. Per què fan por, doncs? Potser perquè són els que poden separar el que és patològic dels que no ho és, els que saben on és la línia que separa la bogeria del seny. Celebrem el saber mèdic dels sanitaris que han estat al peu del canó lluitant contra el virus però impugnem el de la psiquiatria perquè no la veiem més que com una disciplina castradora i opressora, la qual cosa ja és tot un símptoma.

Potser el que no volem acceptar és que la nostra existència té els seus límits i que no forma part de la lluita per la llibertat acabar amb les lleis de la biologia, potser és que impugnant el parer del psiquiatre el que volem és impugnar les fronteres de la nostra condició material. Pretenem autodefinir els nostres propis trastorns mentals, si és que existeixen, quan no se’ns passaria mai pel cap oposar-nos al diagnòstic d’un oncòleg.  Però no és gens estrany que una societat que camina, cada cop més, cap a la bogeria, vulgui acabar amb els psiquiatres.

Temes:

Psiquiatria