L'annexió haurà d'esperar

La ultradreta israeliana defensen les fronteres bíbliques. Consideren el llibre sagrat com una escriptura de propietat eterna i indiscutible. La resta del món mira cap a un altre costat amb diversos graus de cooperació i insensibilitat. La inacció durant l’Holocaust pesa com una llosa sobre la consciència i la política europea.

Hi ha diverses tesis que expliquen la demora. La més senzilla afirma que es tracta d’un problema de calendari, no de fons. Donald Trump està ocupat en aquests moments a sufocar els incendis que ell mateix provoca, siguin de multiplicació pandèmica, odi racial o econòmics. Tenen temps fins al novembre.

Netanyahu és un tafur. Coneix les cartes i la psicologia dels seus contrincants. És intel·ligent, fred i amoral. Bill Clinton va dir que era el més gran fill de puta amb qui havia tractat durant la seva presidència. Bibi, com l’anomenen a Israel, va tenir un pèssima relació amb Barack Obama, a qui considerava un perill. El seu heroi és Trump, que li ha concedit tot el que ha demanat. Per a Netanyahu, l’annexió del 30% de Cisjordània és el primer pas per a l’annexió del 80%. Està nerviós perquè la reelecció del seu amic està en perill.

Sionista revisionista

Alguns l’han comparat amb el serbi Slobodan Milosevic, que es va vendre primer com a comunista, i després com a nacionalista quan només era un oportunista sense principis. Tot i que és un altre malabarista perillós, té ideologia: persegueix el somni del seu pare, col·laborador i amic de Zeev Jabotinsky, fundador del corrent dels sionistes revisionistes, que encara avui rebutgen el compromís amb els palestins. És la diferència amb els sionistes sense adjectius, més pactistes, escapçats des de l’assassinat d’Isaac Rabin, el 1995. La immigració massiva des de l’antiga URSS ha escorat l’espectre polític israelià a l’extrema dreta.

Benny Gantz, aliat circumstancial de Netanyahu, excap de l’Estat Major de l’Exèrcit, líder d’un partit centrista que no ha aconseguit desbancar el seu rival en tres eleccions consecutives, prefereix ajornar l’annexió. Tot i que la va acceptar en el pacte del govern de coalició, ara no vol regalar el triomf al seu rival. Ha demanat retardar un moviment que causarà disturbis per concentrar-se en la Covid-19, que no amaina a Israel amb una alça diària de contagis del 3% i un atur del 20%. Gantz hauria de substituir Netanyahu d’aquí 18 mesos per exercir de primer ministre fins al final de la legislatura. Ningú creu que es produirà el relleu. Per al tafur, el poder és l’única opció d’escapar a la persecució judicial.

Les «idees de Trump»

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Influeix potser la reacció internacional, el rebuig de la UE i de l’ONU, i la preocupació de les monarquies del Golf, que maniobren fora de l’escenari, per frenar Netanyahu. És veritat que a Israel mai li han importat les crítiques exteriors ni als petroxeics els ha preocupat la sort dels palestins. Aquesta vegada temen que la seva esclafada en un escenari postpandèmic de recessió econòmica revolti les seves poblacions i doni armes polítiques als seus enemics interns. Entre els colons israelians existeix una altra preocupació de fons, que el pla de pau ideat per Jared Kushner, el gendre de Trump, i rebutjat pels palestins, esmenta la solució de dos estats. Per això en els mitjans israelians ja no es parla de «pla de pau», sinó d’«idees de Trump». Són els reis de l’eufemisme.

El president dels EUA no està per a floritures internacionals, que mai van ser el seu fort, i menys a quatre mesos del que podria ser un desastre electoral, per a ell i per als republicans. Si guanyen els demòcrates no esperin canvis de pes. Són més subtils en l’art de la política, que no deixa de ser la defensa d’uns interessos no sempre confessables. El deteriorament intel·lectual és tal que una bona idea fa 30 anys, com la pau entre palestins i israelians, és avui poc menys que acte de terrorisme intel·lectual.