EL LABERINT CATALÀ
Sense procés ni postprocés
zentauroepp53855011 european member of parliament and former catalan president c200701172704 /
Quan a mitjans de març va esclatar la pandèmia a Espanya vaig escriure que el procés seria devorat per la crisi sanitària i socioeconòmica del coronavirus. En realitat, l’afirmació no era del tot exacta, perquè el seu motor, és a dir, la creença que la secessió era possible situant el Parlament i el Govern fora de l’ordre constitucional, ja havia topat de cara amb la realitat a l’octubre del 2017 després de la falsa DUI del dia 27, seguida del silenci covard d’Oriol Junqueras i la fugida de Carles Puigdemont a Bèlgica. El procés entès com a unilateralitat va morir allà, de la mateixa forma que va néixer cinc anys abans quan Artur Mas va trencar els seus acords amb el PP i va convocar eleccions el setembre del 2012 per començar «un procés de gran envergadura i complexitat cap a l’autodeterminació», va declarar a la Cambra. No va néixer amb la sentència del Tribunal Constitucional, com aquests dies encara alguns insistien. El procés va respondre a disjuntives internes del nacionalisme, principalment, per trampejar la crisi social i tapar la corrupció de CDC.
El procés no només va morir el 2017 com a drama sinó també com a farsa, perquè sense penes de presó, inhabilitacions i multes en el futur els líders independentistes estarien realment temptats de tornar a fer-ho. Sortiria gratis violentar les normes democràtiques i portar la societat catalana a l’abisme. La contestada sentència del Tribunal Suprem va ser benigna amb els condemnats, ja que no va imposar la condició que haguessin de complir la meitat de la pena per accedir al tercer grau. Tot i així, passar-se dos anys i mig entre reixes no és poca cosa, com tampoc quedar inhabilitat fins al 2031 per a l’exercici d’una funció pública, com li passa a Junqueras. Els jutges sabien que, estant el sistema penitenciari en mans de la Generalitat, la semillibertat els arribaria batent tots els rècords gràcies a un tracte de favor. No és il·legal, però tampoc es pot amagar la veritat: si no fossin independentistes seria diferent. L’avantatge que estiguin aviat al carrer és que elimina el somiqueig, rebaixa la tensió política i facilita passar a una altra cosa.
Fa més de dos anys que el procés està mort, tot i que des d’aleshores vivíem en un estrany epíleg cap enlloc amb Quim Torra en el paper de protagonista. I això és el que la pandèmia ha trencat pels quatre costats, si bé la farsa ja es va revelar a finals de gener, quan el president a punt va estar d’expulsar ERC del Govern i va anunciar que convocaria eleccions al cap de pocs mesos. La ruptura del PDECat amb Puigdemont, que abans del coronavirus no s’hagués produït, posa fi a la comèdia del postprocés per inanició. Que els alcaldes neoconvergents s’atreveixin a desatendre el líder gamberro del secessionisme ja ho diu tot. Si aquest episodi acaba en ruptura, cosa que sembla molt probable, s’escriurà un abans i un després per les seves importants conseqüències per al conjunt del tauler polític català. I no només per als independentistes. Els partits constitucionalistes també necessiten adaptar-se, sobretot Cs, al nou escenari sense procés ni postprocés. No hi ha temps per perdre.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
