La necessària regulació del teletreball

Mentre abans de la pandèmia sol un 5% dels espanyols s’acollia a la fórmula del teletreball, el percentatge va superar el 30% durant el confinament. En vista que l’experiència ha resultat millor del que s’esperava, s’assegura que ha vingut per quedar-se i mantenir-se en nivells molt rellevants. Per això, la seva necessària regulació s’ha convertit en la qüestió d’aquesta setmana, ja que, a més, Espanya parteix d’un buit legal, en relació amb altres països europeus, on aquesta modalitat ja estava més normalitzada. Unes consideracions.

No visualitzo aquest augment exponencial del teletreball, i encara menys que es doni per voluntat dels empleats. Fa un parell de dècades, coincidint amb la consolidació d’internet i la telefonia mòbil, s’augurava una eclosió del teletreball, ja que es considerava que treballar des del domicili contribuiria a la felicitat de les persones. Però no ha sigut així, com bé certifica aquest escàs 5% de ciutadans que teletreballen i que, probablement, s’acullen a aquesta fórmula perquè no disposen de cap més alternativa.

La raó és simple, l’ésser humà troba el seu sentit en la relació i el contacte amb l’altre, una cosa que no ofereix el mòbil o internet, ni tan sols les plataformes digitals que incorporen la imatge. De fet, el teletreball ha arribat al seu zenit quan el virus ens ha robat la llibertat. A mesura que es normalitzi la qüestió sanitària, aspirarem a aquesta trobada amb l’altre a l’oficina.

Al seu torn, el teletreball comporta un risc important, afavorir el desarrelament del treballador. En una societat individualista, renunciar a la convivència amb l’altre en el lloc de treball no fa més que reforçar aquesta tendència a situar la persona sola davant el seu destí. Quan un dels drames de la nostra societat és l’extraordinària precarietat laboral, el teletreball amenaça de castigar encara més una part dels treballadors. A més, ¿com defensaran els seus drets si ni tan sols surten del seu

domicili?

Notícies relacionades

Jordi Sànchez, de fiasco en fiasco

Pablo Iglesias: es retira l’animal polític ‘disobediente’, per Gemma Ubasart

Per això, en el moment de regular una realitat tan nova i rellevant, no ens ha de sorprendre la tensió entre patronals i sindicats, i que aflorin recels davant possibles abusos d’una part o l’altra. L’única solució passa per perseverar en la negociació, aprofitant aquesta bona sintonia que els nostres agents socials han mostrat des de l’inici de la crisi.

Des d’abans del coronavirus, les grans corporacions feien seu el discurs que, originari del món anglosaxó, apostava per un nou propòsit empresarial, deixant de prioritzar el dividend per reorientar-se a tots els actors, des dels empleats fins a la societat en general. A més, aquests dies es multipliquen les iniciatives de grans empreses espanyoles, comprometent-se a liderar la sortida de la crisi i contribuir a una societat més justa. La manera amb què s’abordi el teletreball és una excel·lent oportunitat per demostrar aquesta bona voluntat, o bé per validar aquell vell refrany popular: «Una cosa és dir i l’altra és fer».