Dues mirades

Frenada

No és trepitjar de nou els carrers, sinó assumir-los com els llocs on la vida era fèrtil

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp53259620 tudela200429093648

zentauroepp53259620 tudela200429093648 / FERRAN NADEU

La sensació és aquesta: «Estic frenada i és com si el món també ho estigués». És a dir, el moviment s’ha deturat o s’ha alentit. Són persones que han tornat a veure els que estimen, que han visitat de nou els paisatges familiars, però que conviuen amb una percepció que no saben descriure. L’entotsolament dels dies confinats, l’angoixa d’aquelles tardes sense fi, el neguit d’un nou matí que era similar o pitjor que els altres, els fan estar en certa manera incòmodes davant la immediatesa del desig. Els falta l’impuls per expandir-se: no pas per trepitjar de nou els carrers, sinó per assumir-los com els llocs on la seva vida era fèrtil.

És com si els dies més crítics haguessin incorporat a la consciència un mecanisme de rellotgeria que ara esclata. Com si la segona pell que van assumir no es volgués ara desprendre del seu cos i s'hi encastés sense voluntat de mudar. A mi també em passa. És com un llampec sobtat, sec. De sobte, també, t’adones que la sintaxis de la teva vida mira d’acordar-se a aquell alentiment. Com si no fossis capaç de canviar el ritme o com si pensessis que has de guardar forces per quan torni a caure la llosa damunt del teu cap.