12 jul 2020

Anar al contingut

Ciència contra el racisme

¿Races humanes?

¿Races humanes?

Jordi Serrallonga

Encara ens preguntem per la divisió racial entre negres, blancs i grocs, i això els va de primera als que fomenten la desigualtat per a profit propi

‘El Planeta dels Simis’ (1968) recull dues històries: una dins de la pel·lícula i l’altra rere la càmera. Mentre els orangutans –de cutis clar i pèl-rojos– acaparen la política, el culte i la justícia, ximpanzés com la Zira i el Cornelius –de cabell fosc i rostre pàl·lid– representen la ciència; se’ls pressuposa, a orangutans i ximpanzés, el do de la intel·ligència. Els goril·les –bruts i negres– només acaten ordres: són soldats i carcellers. Simis tots, però separats en races i rols. Durant el rodatge va ocórrer una cosa semblant; actrius, actors i figurants no podien treure’s el complex maquillatge per menjar, i el que al principi va començar com una broma –els tècnics els tiraven plàtans– sembla que va degenerar. Intèrprets de renom que, en un altre plató haurien focalitzat les mirades i atencions de l’equip, ocults per la màscara eren, de sobte, diferents... rebutjats. El curiós és que, amb el pas dels dies, a l’hora del càtering, orangutans, ximpanzés i goril·les també van acabar per distribuir-se i xerrar a tres taules separades. El mateix que en la ficció.

La pel·lícula és un reflex de la societat simia humana als anys 60. La procedència social i aspecte físic –sobretot, el color de pell– eren segregats. Hi havia escoles, autobusos, restaurants i lavabos per a blancs o negres; aquests últims, en canvi, sí que eren reclutats per lluitar en primera línia d’una guerra instigada per interessos blancs: Vietnam. I és que el racisme, tot i que ja no sigui de forma legislada –com l’esdevingut a Sud-àfrica abans de Mandela, o en alguns estats nord-americans– ha continuat fins als nostres dies.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Els moviments civils, mesures socials i una millora en l’educació han permès avançar; però la xacra persistirà mentre que en l’àmbit polític i judicial, a les xarxes socials o als nostres carrers continuem parlant, de forma més o menys subtil, de ‘raça’. Aquesta és l’arrel del problema que hem d’aturar, i censurar films novel·les i còmics clàssics no és la solució. Millor apostar per la ciència. La ciència ens regala un missatge tan succint com demolidor: les races humanes no existeixen.

El genetista italià Luigi Luca Cavalli-Sforza, a partir dels 80, va revolucionar l’opinió pública amb la negació de raça humana. Va acabar amb les conjectures racistes basant-se en investigacions científiques; i és que no hi ha lloc per a l’orgull ni l’odi quan el que es defensa o ataca no existeix. Llavors, ¿per què encara ens preguntem per la divisió racial entre negres, blancs i grocs? Doncs perquè, a diferència del que fem amb l’‘smartphone’, continuem sense actualitzar-nos a nivell científic; alguna cosa falla, i això els va de primera als que fomenten la desigualtat per a profit propi. Ens van deixar ancorats a les fitxes i làmines d’antiquades enciclopèdies: «races del Món». Molts d’aquests productes bevien dels anatomistes que, sobretot a partir del segle XVIII, van separar l’‘Homo sapiens’ en diferents races perfectament ordenades per continents: caucàsics (blancs), etiòpics (negres), americans (vermells) i mongoloides (grocs). El llistat es va multiplicar, al segle XIX, fins a arribar a desenes de grups racials, inclosos els australoides d’Oceania.

Una pseudociència favorable al poder

Antropòlegs europeus raptaven dones i homes de les selves tropicals i gels àrtics; van mesurar els seus cranis i els van exhibir en zoos humans. I, és clar, a aquesta pseudociència amb dades falsejades sí se li va donar visibilitat i credibilitat per part del poder. La superioritat d’Occident resultava sancionada per un marc fet a mida: la raça blanca, la «civilitzada», estava per sobre de la resta. La visió de l’altre com a inferior. Cosa que va servir per justificar des de la colonització, passant per la venda d’esclaus com si fossin bestiar, fins als genocidis; sense oblidar la marginació social. Vam dir que eren races menys hàbils, intel·ligents i organitzades; per a això vam ocultar les proves arqueològiques i antropomètriques que provaven el contrari, i fins i tot es va ridiculitzar els científics que van proposar que el nostre noble bressol no era a Europa sinó a l’Àfrica.

Avui sabem que tots, sense excepció, descendim d’una mateixa dona africana negra –l’Eva mitocondrial–, i que les diferències físiques entre ètnies es deuen a les adaptacions evolutives de l’‘Homo sapiens’ en diversos hàbitats naturals: més freds o càlids, boscosos o de sabana, etcètera.

«Raça humana» és un mite sense validesa científica; el problema és quan la quimera s’apodera de les nostres ments.

Temes: Racisme