Sisme en el nacionalisme català

Un terratrèmol ha sacsejat el nacionalisme català. En menys de 48 hores, el PDECat, hereu de Jordi Pujol, s’ha situat a punt de la ruptura; Esquerra Republicana s’ha abstingut en la votació sobre Laura Borràs; Daniel Osàcar, l’antic tresorer de CDC, ha entrat a la presó de Brians, i militants procedents d’aquest mateix partit, encapçalaments per Marta Pascal, han creat el Partit Nacionalista de Catalunya (PNC). Passa de tant en tant en la política quan, després d’anys de moviments imperceptibles, els astres s’alineen i es precipita allò que semblava inversemblant.

El primer en percebre el perill d’aquesta conjunció astral ha sigut Carles Puigdemont, que ha arremès contra David Bonvehí, el president del PDECat, acompanyat dels presos de Lledoners que li són fidels. Per recordar la màxima populista segons la qual el partit no és res davant les bases independentistes. No és tant significatiu la seva insistència en una proposada cesarista com el fet que la direcció del PDECat no li fes cas. Victoria de Bonvehí que molts auguren pírrica a l’espera que els afiliats es revoltin contra una gosadia tan gran. El conflicte no té marxa enrere. A les xarxes ja és una guerra fratricida.

Un ampli terreny per llaurar

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Mentre es decideix la sort del PDECat, els qui el van abandonar per no compartir la via unilateral i el populisme de Puigdemont han formalitzat la creació del PNC. A imatge i semblança, diuen, del PNB. Voler no sempre és poder. Pascal i els seus tenen un ampli terreny per llaurar, després de la deriva populista de l’independentisme, però les seves accions només cotitzen a futur. A curt termini, quan Quim Torra convoqui eleccions s’imposaran encara els sentiments que van esclatar l’1 d’octubre, i el PNC només pot aspirar a entrar al Parlament. El que podria ser decisiu, no obstant, per posar fi a la política de blocs que divideix la societat catalana.

A més llarg termini, ni Pascal ni Puigdemont poden obviar que Pujol i el partit que va crear són irrepetibles. Oriol Junqueras és qui millor ho ha entès, estirant la presència històrica d’Esquerra al territori, una cosa que els analistes més urbans obliden. Ningú pot exhibir 44 alcaldes afusellats pel franquisme, ni 700 afiliats executats (superats només pels anarquistes). Aquesta presència d’ERC a la Catalunya interior fa que ningú pugui somiar en tornar als temps de Pujol.