Cap a un pacte social per la vivenda

El problema residencial a Espanya s’ha vist molt agreujat per la crisi sanitària. Si abans de la Covid-19 el sistema de vivenda espanyol ja estava en crisi, les recents previsions econòmiques auguren un futur amb solució encara més complexa i difícil. Aquest fenomen produirà un fort augment dels desnonaments, del sensellarisme, l’expulsió de la població i l’agreujament de la (ja elevada) taxa de sobrecàrrega del cost de la vivenda. Sense una actuació decidida, aquesta crisi no només es traduirà en un increment del cost social, sinó també en un augment de la inseguretat sanitària i en una contracció encara més elevada del consum de les llars. És contradictori que els poders públics hagin enviat missatges a la població (#stayhome) quan no es reverteix la creixent inseguretat habitacional. 

En temps de la Covid-19, l’extraordinari es torna ordinari, i a la inversa. Recentment i per unanimitat, s’ha establert la Comissió per a la reconstrucció social i econòmica després de la Covid-19 al Congrés dels Diputats. Els nostres representants democràtics han decidit, amb la creació de la Comissió per a la reconstrucció social i econòmica després de la Covid-19, pactar que han de pactar. El següent pas és convergir en els continguts. Segons el nostre parer, per raons socials, econòmiques i sanitàries, un Pacte d’Estat per la Vivenda encapçala la llista de prioritats. L’Ajuntament de Barcelona ha llançat una iniciativa en aquesta direcció proposant allargar la prohibició de desnonaments, regular els preus de lloguer, taxar les operacions especulatives i augmentar significativament la inversió en vivenda pública de lloguer sota la fórmula de la «producció industrialitzada». 

A Espanya no falten vivendes sinó vivendes assequibles, és a dir, vivendes dirigides a llars i persones amb un nivell de renda insuficient per assumir els preus de mercat. Com afirma l’últim document del Banc d’Espanya, el sistema és cada vegada més inaccessible: cada cop és més elevada la proporció d’ingressos dedicada al pagament del lloguer. Aquest és un error evident del mercat: malgrat la demanda, enorme i creixent, l’oferta no està reaccionant al ritme que es requereix. Amb només un 2% de vivenda social (VPO) davant l’11% de mitjana a la UE, encara queda un llarg camí per recórrer. És missió de tots els actors rellevants en el sistema de vivenda resoldre aquest dèficit històric: ¿a través de quins mecanismes és possible generar suficients vivendes assequibles, a l’escala i ritme requerits, per atendre la demanda insatisfeta?

Construir el nombre necessari de vivendes assequibles a Espanya requereix d’una gran inversió pública. Per això resulta imprescindible un Pla Marshall per a la Vivenda, canalitzant una part dels recursos públics provinents del futur Pla de recuperació de la UE cap aquesta política (com ha suggerit Sorcha Edwards, Secretària General de Housing Europe). En la línia de l’economista Mariana Mazzucato, apostem per una política de vivenda basada en la missió, que implica donar direccionalitat al creixement i modelar el mercat de manera que compleixi objectius públics. Es tracta d’un keynesianisme intel·ligent: a l’invertir en construcció massiva de vivendes assequibles es creen nombrosos llocs de treball, s’avança en la transició verda i s’atén a la demanda insatisfeta, garantint el dret a la vivenda.  

La primera tasca a resoldre a curt termini és que els actors polítics es posin d’acord i ratifiquin la necessitat d’un Pacte d’Estat per la Vivenda. La coordinació dels diferents nivells de govern (central, autonòmic i local) és essencial per produir un marc regulatori coherent. La segona tasca és buscar aliances amb el sector privat. Recentment, el sector immobiliari s’ha organitzat per enviar un missatge de crítica importància: vol ser part de la solució, no del problema. Que els actors privats estiguin interessats a solucionar problemes públics ens acosta al model social europeu de vivenda. És fonamental que al mercat hi hagi actors privats que busquin proactivament inversions de rendibilitat limitada, pacient i segura, en projectes d’alt impacte social.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Ara bé, perquè l’associació públic-privada funcioni, és clau dissenyar mecanismes de col·laboració que siguin simbiòtics i no parasitaris. La col·laboració no pot servir per privatitzar beneficis i socialitzar pèrdues. Alguns models de concessió d’infraestructures n’han sigut un exemple. Tampoc propostes com la de la presidenta de la Comunitat de Madrid basades a desregular (encara més) el terra, fomentant (de nou) el model extractivoimmobiliari. Al contrari, igual que en el cas d’altres països d’Europa, la col·laboració públic-privada ha de requerir la creació de noves estructures organitzatives i l’aprofitament de les sinergies dels dos sectors per construir capacitats: mancomunar eines i recursos, compartir riscos i treballar conjuntament en la recerca de solucions innovadores a problemes públics. Al cap i a la fi, es tracta que la consigna #stayhome no sigui un desig piadós. 

*Eduardo González de Molina és Investigador Associat a The GovLab de la Universitat de Nova York i Doctorand en Polítiques de Vivenda per la Universitat Pompeu Fabra. Montserrat Pareja-Eastaway és Professora d’Economia de la Universitat de Barcelona i vicepresidenta de l’European Network for Housing Research.