31 d’oct 2020

Anar al contingut

MIRADOR

La por dels davanters davant les eleccions

ALBERT BERTRAN

La por dels davanters davant les eleccions

Xavier Bru de Sala

Si Puigdemont no s'apunta un cop més el gol de la victòria quedarà arraconat; si Junqueras perd a casa després d'arrasar a les generals, ERC patirà un cop duríssim

Harto de competir amb les mateixes armes que el seu antic senyor, i havent constatat que el cant del cigne de CDC consistia en una escapada per arrabassar a ERC el protagonisme independentista, Oriol Junqueras va decidir frenar en sec. Que se la fotin ells contra el mur de l’Estat. El junquerisme ha assumit l’herència política del pujolisme possibilista, no la del 3%, mentre que els postconvergents es veuen condemnats a jugar al camp del radicalisme inoperant. Els quarters d’hivern on ara es troba l’independentisme no són el millor lloc per avançar ni conquerir res de res.

Si JxCat fos un grup decisiu a Madrid i els de la corda de la represaliada Marta Pascal i l’astut Artur Mas (que només espera el final de Carles Puigdemont per recuperar la seva legítima herència política), no temessin encara la còlera de Waterloo, estarien negociant el seu suport als Pressupostos de Pedro Sánchez. I viceversa, si els vots que donen un cert pes, minvant però real, als repics verbals de Gabriel Rufián no fossin decisius, ERC tornaria a assumir el rol de guardià de la pirotècnia independentista. Un paper que, tot s’ha de dir, és més fàcil de representar des d’una posició minoritària que des de la presidència de la Generalitat. Això de repicar a sometent rebel mentre s’encapçala la processó neoautonomista no està precisament a l’abast del primer que es troba catapultat a la Casa dels Canonges.

Uns diuen que tenen pressa i els altres que no en tenen. Tots dos menteixen per amagar una por simètrica. Si Puigdemont no s’apunta un cop més el gol de la victòria quedarà arraconat i deixarà de dictar la llei postconvergent. Si Junqueras perd a casa després d’arrasar a les generals, ERC patirà un cop duríssim que a penes quedaria dissimulat per l’accés de Pere Aragonès a la presidència. Batalla amb els terrenys de joc intercanviats.

ERC encara no sap si es va quedar el bo. Els postconvergents no tenen més remei que xipollejar en el fora de joc polític. Per això miren de reforçar-se per la via emocional i a través d’un descrèdit brutal d’aquell pragmatisme que era el seu credo fins fa quatre dies i del que ara diuen que abominen. Tots dos es troben força incòmodes perquè ni l’un ni l’altre estan en condicions de fer cap pas ostensible que els aproximi ni a l’objectiu de la independència, certament compartit encara que no ho sembli, ni a cap altre.

En comptes del consol de cap increment gaudirem d’una mal dissimulada disminució del peix dipositat al cove autonòmic. Guanyi o perdi les eleccions, cap dels dos davanters estarà en condicions de xutar a cap porteria. Sísif no es desesperava quan la roca empesa per ell amb tant d’esforç rodolava muntanya avall just abans de fer el cim. Simplement baixava fins on s’havia aturat i tornava a empènyer.

Quim Torra i part de l’ANC encara creuen que la roca es troba a pocs metres del cim. Puigdemont està obligat a fer veure que comparteix el mantra de l’independentisme màgic. ¿I els altres postconvergents? Només fins que guanyin les autonòmiques, si les guanyen.