La por dels davanters davant les eleccions

Si JxCat fos un grup decisiu a Madrid i els de la corda de la represaliada Marta Pascal i l’astut Artur Mas (que només espera el final de Carles Puigdemont per recuperar la seva legítima herència política), no temessin encara la còlera de Waterloo, estarien negociant el seu suport als Pressupostos de Pedro Sánchez. I viceversa, si els vots que donen un cert pes, minvant però real, als repics verbals de Gabriel Rufián no fossin decisius, ERC tornaria a assumir el rol de guardià de la pirotècnia independentista. Un paper que, tot s’ha de dir, és més fàcil de representar des d’una posició minoritària que des de la presidència de la Generalitat. Això de repicar a sometent rebel mentre s’encapçala la processó neoautonomista no està precisament a l’abast del primer que es troba catapultat a la Casa dels Canonges.

Uns diuen que tenen pressa i els altres que no en tenen. Tots dos menteixen per amagar una por simètrica. Si Puigdemont no s’apunta un cop més el gol de la victòria quedarà arraconat i deixarà de dictar la llei postconvergent. Si Junqueras perd a casa després d’arrasar a les generals, ERC patirà un cop duríssim que a penes quedaria dissimulat per l’accés de Pere Aragonès a la presidència. Batalla amb els terrenys de joc intercanviats.

ERC encara no sap si es va quedar el bo. Els postconvergents no tenen més remei que xipollejar en el fora de joc polític. Per això miren de reforçar-se per la via emocional i a través d’un descrèdit brutal d’aquell pragmatisme que era el seu credo fins fa quatre dies i del que ara diuen que abominen. Tots dos es troben força incòmodes perquè ni l’un ni l’altre estan en condicions de fer cap pas ostensible que els aproximi ni a l’objectiu de la independència, certament compartit encara que no ho sembli, ni a cap altre.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

En comptes del consol de cap increment gaudirem d’una mal dissimulada disminució del peix dipositat al cove autonòmic. Guanyi o perdi les eleccions, cap dels dos davanters estarà en condicions de xutar a cap porteria. Sísif no es desesperava quan la roca empesa per ell amb tant d’esforç rodolava muntanya avall just abans de fer el cim. Simplement baixava fins on s’havia aturat i tornava a empènyer.

Quim Torra i part de l’ANC encara creuen que la roca es troba a pocs metres del cim. Puigdemont està obligat a fer veure que comparteix el mantra de l’independentisme màgic. ¿I els altres postconvergents? Només fins que guanyin les autonòmiques, si les guanyen.