El silenci i nosaltres

En els primers dies del confinament, el silenci ens va resultar tan insofrible que hi va haver qui es va posar a fer soroll. Músics que van sortir a tocar als balcons, sopranos que van regalar àries a l’audiència veïnal o discjòqueis que van punxar a la terrassa. Al meu barri, menys aficionat a aquestes delicadeses artístiques, una veïna va organitzar un bingo. Cada tarda apareixia amb micro i altaveu al balcó de casa seva, i començava a cantar números amb una gràcia que no semblava de simple aficionada: els dos aneguets, la nena maca, els civils, les carbasses... A poc a poc anaven caient des del fons dels patis veïnals les línies, els bingos i les celebracions, tot a crits i amb redoblament d’ecos.

Era molest, però aquell terrabastall binguer va ser l’excepció. La resta del dia la quietud era la norma. Només a les vuit de cada tarda hi havia una altra acumulació de decibels quan tots començàvem a aplaudir i alguns conductors marcaven el ritme amb els clàxons dels cotxes. Cinc minuts més tard, el silenci tornava. Tot i que només l’humà, és clar, perquè els ocells es comportaven com solen fer-ho cada primavera. N’hi ha que canten de dia i de nit, n’hi ha lacònics i xerraires. Aquest any hem après a distingir-los. Després s’hi van unir els grills i la festa va ser completa. Mai havia tingut ocasió d’escoltar-la.

Experiències de vida contemplativa

Per redundar en tot això, en aquells dies silenciosos vaig llegir un llibre magnífic del periodista de viatges anglès Patrick Leigh Fermor titulat ‘Un temps per guardar silenci’. Es tracta de la crònica de dues estades en dos monestirs europeus i d’una visita als monestirs de pedra de la Capadòcia. La seva primera experiència amb la vida contemplativa té lloc a l’abadia benedictina de Saint-Wandrille de Fontanelle, a Normandia. L’escriptor hi arriba amb la intenció de treballar en un llibre, però al principi només aconsegueix enfadar-se. El retir del món, el silenci absolut i l’austeritat de la vida monacal el desconcentren i li crispen els nervis. Però a poc a poc es va adaptant i va reconeixent els efectes guaridors de les mateixes coses que al principi trobava insofribles, fins a l’extrem que al sortir d’allà el que li sembla odiós és el món de sempre, amb les seves presses i la seva voràgine. Quan arriba al segon monestir, el de Solesmes, ja és tot un expert en vida retirada, i tot i que és una comunitat molt més dura que l’anterior, n’extreu lliçons i beneficis.

Entenc bé Leight. Hi va haver un temps en què passava setmanes escrivint en el monestir de Sant Benet de Montserrat, també benedictí. A la meva cel·la hi havia un llit estret, una taula també estreta, una cadira i una finestra amb vista a un paisatge esplèndid. La primera nit que hi vaig dormir me la vaig passar preguntant-me per què se m’havia acudit aquella idea tan peregrina: allunyar-me de la meva vida, de casa meva i de la meva família per anar-me’n a escriure a una comunitat de monges de clausura. Però amb prou feines un parell de dies més tard ‘les benetes’ ja s’havia convertit al lloc on més i amb més calma he treballat en tota la meva vida, a més d’un recés d’alegria i tranquil·litat on l’hospitalitat de les germanes i el silenci circumdant semblaven voler ajudar-me.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

El silenci del monestir de Sant Benet sempre em va recordar a un altre, també terapèutic, també enyorat, que vaig conèixer fa molt en un lloc anomenat Illa del Sol, al costat bolivià del llac Titicaca, un lloc sense aigua corrent ni carreteres ni telèfons on em vaig sentir més lluny que mai en la meva vida. Hi vaig passar una sola nit, escrutant la foscor, i mai he oblidat la bellesa i la quietud de l’alba sobre el llac. Hi ha llocs que coneixes unes hores i t’acompanyen tota la vida.

Leight diu al seu llibre que l’estada als monestirs li van descobrir la seva capacitat per a la solitud, el recolliment i la claredat d’esperit. I afegeix que després de passar un temps en aquesta solitud «s’assoleix un estat de pau impensable al món ordinari». Cosa que em porta a acabar, ara que el soroll torna i no sembla que puguem remeiar-ho, que potser ens hauríem d’avenir amb el silenci.