DUES MIRADES
No és un elogi fúnebre
La Sardà sabia que és sobre un escenari on es construeixen les passions perdurables
sardaok
L’última vegada que vaig veure la Sardà (l’article es reserva per a les grans, com l’Espert o la Lizaran) va ser al Teatre de Salt. Havia de participar en un acte d’homenatge a la seva companya i amiga, també actriu, Cristina Cervià, que havia mort pocs mesos abans. No ho va poder fer, perquè la debilitat del cos impedia aquell esforç, però sí que va dirigir la peça, 'CredoinunsolODIO', amb una potència extrema, amb la vitalitat de qui sabia que és sobre un escenari on es basteixen les passions perdurables. És a partir de l’efímer que s’aconsegueix crear moments que no es marciran mai.
L’essència del teatre és aquesta. Dirigida per Lluís Pasqual, al Lliure, la Sardà ja havia interpretat abans l’obra, un monòleg a tres bandes sobre la Intifada palestina. Aquella nit la va refer amb tres actrius també amigues, Meritxell Yanes, Mercè Pons i Míriam Iscla. En parlo perquè va ser una celebració de la vida. No pas un elogi fúnebre, sinó la conjunció d’unes persones, d’unes amistats sòlides, íntimes, forjades al voltant de la intensitat que es genera en un teatre. La Sardà era això. Mantenia fidelitats quan la nit era fosca i els exèrcits ignorants xocaven entre ells.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
