Com canvien les societats

Que no sapiguem ni arribem a conèixer mai tots els factors que comporten canvis importants en les societats no significa que qualsevol aproximació o indagació sigui inútil. Provar de comprendre no equival a comprendre, però és millor que conformar-se amb la ignorància. En aquest terreny no ens poden ajudar ni els sociòlegs ni els politòlegs ni cap branca de les humanitats que es tenen per científiques sense haver sigut capaces de predir la caiguda del mur de Berlín. No tenim constància dels cataclismes socials i els canvis en profunditat fins que s’han produït. Encara pitjor, les explicacions a posteriori depenen més del punt de vista de qui les formula que de la veritat, una veritat que es nega a revelar-se amb nitidesa. Si no fos així, si la història estigués efectivament a les mans dels qui creuen que la condueixen, la condició humana i la de robot es començarien a assemblar.

En absència, doncs, de cartes de navegar científiques o acadèmiques fiables, el lector interessat pot trobar explicacions que l’aproximin a l’autèntica naturalesa d’aquests canvis. Gràcies a les lectures i relectures del confinament m’és possible compartir-ne dos, una de Chateaubriand i una altra de Proust. Comencem per la del geni literari més gran dels últims segles, que utilitza la metàfora del calidoscopi a propòsit del balanceig entre el rebuig i l’admiració cap als jueus amb què la societat francesa es gronxava en temps de l’afer Dreyfus, que la mà mestra de Polanski ha posat ara d’actualitat. El calidoscopi conté uns vidres que componen figures geomètriques d’una enorme variabilitat a mesura que el girem. Doncs bé, aquestes figures experimenten canvis perceptibles, però poc significatius, fins que, de sobte, la composició canvia per complet. Així funcionen les societats. Ho tenim tot a la vista, anem seguint les evolucions del dia a dia, però no sabem com ni quan es produirà un gran canvi. Ni si es produirà en el sentit hegelià de millora o satisfarà encara més les forces de la reacció. Només hauríem de tenir en compte que la història no acaba mai.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

En el seu revelador assaig de joventut sobre la naturalesa de les revolucions al món antic i el modern, el de la francesa, Chateaubriand idea una altra metàfora, molt diferent però d’un sentit similar: la del cuc que va teixint el seu capoll d’amagat i esclata de cop ja transformat, sense que ningú se n’hagués adonat, en papallona que sembla sorgir del no-res. Més ben dit i més enllà, adverteix, si algú que comprèn la importància dels moviments del cuc pretén accelerar el resultat de manera artificiosa, només aconseguirà fer malbé l’obra oculta de la naturalesa, i el fiasco substituirà la revolució. Potser si els líders del procés català haguessin conegut o tingut en compte l’advertència del vescomte no l’haurien fet avortar amb les seves bronques per caçar la papallona abans que sortís a la llum.

A l’Espanya d’avui, com en altres països, sembla que estan en joc forces capaces de provocar el final del règim del 78, que no per trobar-se desgastat i a la defensiva compta amb defensors poc potents. Impossible saber si avançarà, tot i que sigui de manera lenta i potser insuficient, cap a la mateixa transformació en una democràcia més plural, territorialment equilibrada i, per tant, perdurable, o si tornarà a ser patrimoni dels de sempre, amb nòmina ampliada i mètodes d’imposició despietats. Les tensions es fan més evidents cada setmana, però ja n’hi hauria prou si aconseguim distingir les fictícies, com les majories per a l’última pròrroga de l’estat d’alarma, de les de fons sobre la prosperitat viable i la justícia social o els seus succedanis.