Pujol contra Pujol

Però qui s’erigia alhora en líder polític i consciencia ètica del catalanisme va caure als inferns el 2014 –10 anys després d’haver deixat la política activa– amb la seva famosa confessió. Després diversos casos judicials han llançat moltes ombres sobre el finançament de CDC i, més greu i escandalós, sobre la fortuna d’alguns dels seus familiars. Aquesta va ser la causa que el seu partit el repudiés, canviés de nom per esborrar la seva empremta i estigui ara diluït en una confusa i heteròclita amalgama. Pujol ha acabat malament. I no només per assumptes patrimonials, sinó perquè el seu partit ha desaparegut. Li queden, això sí, molts seguidors que l’enyoren i que valoren el seu paper històric.

La història el jutjarà, però Jordi Pujol va tenir un paper constructiu a la Catalunya i l’Espanya de la segona meitat de segle XX. Primer, perquè des de l’antifranquisme i després des de la presidència de la Generalitat va ser clau en la reconstrucció del catalanisme i en la recuperació de l’autogovern. La seva obra és discutible; el seu paper en la recuperació de les institucions catalanes, no.

A més, Pujol –junt amb Roca Junyent– va tenir una influència rellevant tant en la Constitució del 78 com en la consolidació democràtica amb la seva aportació a la governabilitat. Els crítics diuen que en treia profit i que el seu recolzament a l’estabilitat a Madrid era a canvi de cessions polítiques. Sí, l’excessiva enemistat entre els dos grans partits espanyols va ser rendible per a una frontissa pragmàtica. Però no va ser la seva culpa, sinó la seva oportunitat.

Pujol va ser també des de sempre un convençut europeista i, com a president del Comitè de Regions d’Europa, va aconseguir un reconeixement de Catalunya que els seus successors nacionalistes han dilapidat.

Era adepte a la ‘realpolitik’. En els seus discursos podia fantasiejar amb mites i llegendes –era un bon venedor–, però en la pràctica sabia que el que no pot ser no pot ser i, a més, és impossible. Aquesta és una de les seves claus.

Però Pujol té la seva cara negativa. Potser la principal és la seva convicció de ser cap de Catalunya per designi superior i el seu afany per l’autoritat. Prenafeta explica que el primer dia que van entrar a la Generalitat, li va dir: «Lluís, la Generalitat som tu i jo». Traducció: «La Generalitat soc jo». Recorda el Lluís XIV de «l’Estat soc jo». O el general De Gaulle, que va dir a un dels seus des de l’exili de Londres: «Nous sommes la France».

Pujol és un nacionalista radical (la seva utopia seria la independència), però gens dogmàtic, sinó molt pragmàtic. Per això va fer un partit atrapa-ho-tot, no allunyat de la centralitat europea, que coneixia bé, que va voler atreure des d’exalcaldes franquistes de seny, com Josep Gomis (després conseller), a independentistes de pedra picada, com Miquel Sellarès o Max Cahner. Però un partit atrapa-ho-tot pot esdevenir una màquina amb l’única finalitat de conservar el poder. I més si només es prioritza la fidelitat al cap. L’única excepció –mentre va durar– va ser Miquel Roca.

I una màquina de poder que es finança amb complicitats i instal·lada en el temps llarg tendeix al caciquisme. I més quan alguns familiars, pel mer fet de ser-ho, adquireixen un rol polític –o estratègic– desproporcionat. Aquí hi ha l’origen del que tot apunta que són fortunes també desproporcionades.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Falta espai per analitzar el seu paper en la conversió a l’independentisme de gran part del catalanisme. La va empènyer una mica –era part del seu mercat polític i li agradava–, però mentre va ser president mai va ser l’eix de la seva política. Preferia el ‘peix al cove’. El seu successor i els fills, que havien lluitat menys i saben menys història, van fer una altra cosa. I ho va consentir. Malgrat allò de ‘qui tot ho vol, tot ho perd’.

Des del no-pujolisme, crec que Pujol –el vaig conèixer en una reunió clandestina el 1970– ha sigut un polític d’una agilitat i intel·ligència extraordinària. Amb els errors de qui es creu cap màxim i que, amb dots de cacic, condiciona gran part d’un país sensible als abundants avantatges de la proximitat del poder.