Unió contra la violència infantil

El Govern ha aprovat el projecte de llei orgànica de protecció integral a la infància i l’adolescència davant la violència. Ara el projecte legal inicia la seva tramitació parlamentària. Si no troba esculls a les Corts, Espanya tindrà una llei pionera, de les més avançades del món en la protecció dels nens i les nenes. Els 100 menors que cada dia són víctimes d’algun delicte que és denunciat, la punta de l’iceberg segons els experts, donen el punt exacte de la urgència i la necessitat de la que també s’ha denominat com a ‘llei Rhodes’, amb referència al pianista que va patir abusos sexuals en la infància i que ha propugnat la seva aprovació. És una llei precursora que no només pretén trencar amb una situació de falta d’empara punyent, sinó que també és un exemple de la millor política. El projecte va néixer amb el Govern del PP el 2016, l’avantprojecte va ser aprovat per l’anterior Executiu socialista i és ara, amb el Govern de coalició, que es remet al Congrés. Un ampli consens polític per posar fi a una xacra insuportable. 

La llei situa els drets de la infància en el centre i contempla la seva protecció des de diferents angles. Una de les mesures més importants i sol·licitades per les víctimes, especialistes i entitats és l’ampliació dels terminis de prescripció. Fins ara, el termini començava a comptar a partir de la majoria d’edat de l’afectat. Ara, amb la nova llei, el còmput de la prescripció comença a partir dels 30 anys del denunciant. És una mesura fonamental. En els casos d’abusos sexuals infantils, el trauma de l’experiència paralitza la víctima. De vegades per temor, de vegades perquè la seva ment ha amagat el record per simple supervivència, la persona no és capaç de denunciar els fets fins al cap d’anys, fins i tot dècades.

El ‘cas Maristes’ revelat per EL PERIÓDICO el 2016, entre d’altres de destapats en els últims anys, és un trist exemple que la denúncia i la veritat dels fets no són suficients quan la llei juga a favor dels depredadors. Hi va haver condemna, i contundent. Però va quedar la sensació amarga que podrien no haver-se assegut al banc dels acusats tots els culpables. Molts dels que van ser denunciats per les 43 persones que havien estudiat a les escoles maristes de Barcelona i Badalona no van ser jutjats per haver prescrit el delicte. 

El deure de denunciar davant l’evidència o sospita d’un delicte també és un altre dels punts determinants del nou projecte de llei orgànica. Massa vegades, una capa de silenci ha encobert els agressors i ha obligat les víctimes a viure una doble humiliació, un dolor estès. De nou el ‘cas Maristes’ es converteix en el trist exemple del que no pot repetir-se. En realitat, en qualsevol lloc on hi ha jerarquia de poder poden donar-se casos d’abusos. I això inclou la família. La futura llei obligarà a denunciar el cònjuge o el familiar que hagi comès un fet delictiu contra un menor. 

A més de l’extensió del termini de prescripció i el deure de denunciar, l’avantprojecte determina nous protocols per als professionals i crea nous delictes per castigar els qui utilitzin les noves tecnologies per a l’abús o per incitar al suïcidi, l’autolesió o els trastorns alimentaris dels menors. De fet, pretén incloure qualsevol forma de perjudici i abús físic, psicològic i emocional, i també els càstigs físics, la distracció i el tracte negligent. En el seu conjunt, és una revisió dels organismes judicials, educatius i sanitaris per posar-los al servei de la protecció dels nens. Un objectiu que ha d’implicar tota la societat, i també els mitjans de comunicació.  

La meitat de les denúncies per agressió sexual a Espanya tenen com a víctimes menors. I es calcula que només arriben a conèixer-se un 15% dels abusos. L’infern de tants nens mereix que la crispació política no arribi fins a ells i la nova llei sigui aprovada sense mercadeig partidista.