13 jul 2020

Anar al contingut
Vicis privats, virtuts públiques

Vicis privats, virtuts públiques

Lucía Etxebarria

Manuel Garrido. 47 anys, pare de dos fills, d’11 i 2 anys. Metge al centre d’atenció primària al carrer Alameda de Madrid. El mateix centre que m’atén fa 18 anys. En el qual pràcticament tot el personal es va contagiar.
Va morir als 47 anys, víctima del coronavirus.
Jo sé que quan algú mor el més habitual és a dir que era una bona persona i ometre el seu defecte sota un pietós vel d’oblit. Però en aquest cas era veritat. El Manuel era una bona persona. Que va elegir la seva carrera, precisament, per la seva bondat.
Alguns dels meus examics s’han saltat el confinament, per fer festes, per fotre un clau, per anar a buscar drogues. Potser el cas que més m’ha grinyolat ha sigut el del famós periodista que es passa el dia a Twitter atacant la dreta que s’ha saltat el confinament i del qual sé de bona tinta, perquè és el meu examic, que anava i venia de casa de la seva novieta. I és que, d’una banda, no li agrada estar sol, però de l’altra, tampoc està tan enamorat per aguantar la seva nòvia 24/7 durant tres mesos. Ja ho veuen: la hipocresia és un vici privat, però una excel·lent virtut política.
Ja hauran reparat en el detall que els considero «examics». En l’última discussió els vaig dir que almenys els que es van manifestar a Núñez de Balboa eren clars sobre això, que no mentien. No explicaven una cosa en públic i després en feien una altra en privat.
L’Esther i la Miriam continuen comptant-se entre les meves amigues. Però elles també han hagut de ratllar noms de la seva llista de contactes. Noms d’examigues que els deien «no et queixis tant de la falta de recursos ni de les retallades en sanitat, perquè al cap i a la fi és la teva feina i has d’estar al peu del canó, que per això a nosaltres ens descompten en la nòmina la Seguretat Social». 
Avui dimecres, dia en què escric aquest article, he llegit una infinitat de titulars que repeteixen una vegada i una altra el mateix error: el premi Princesa d’Astúries ha sigut concedit als sanitaris a primera línia contra el coronavirus. Doncs no. Ha sigut concedit als i les professionals sanitaris, perquè el 70% d’aquestes persones són dones com l’Esther i la Miriam.
En aquests moments als hospitals on l’Esther i la Miriam treballen hi ha pocs casos de Covid, però persones que s’havien d’haver operat de malalties greus s’intervindran ara, tard. Pacients crònics com jo es reaguditzen i es fan més complexos. Pacients que havíem millorat (com jo) hem tornat a la casella de sortida, per dir-ho així, després de tres mesos sense tractament.
L’Esther i la Miriam, després de tot el que han viscut, pateixen depressió i ansietat. Però els toca continuar. I amb sobrecàrrega de feina.
L’únic egoisme possible 
L’Esther m’explica que la crisi del coronavirus ha obert també una crisi en la seva família extensa, perquè es nega a perdonar, perquè no tornarà a passar un Nadal, una nit de Cap d’Any, amb la cunyada o el cosí que li van dir exagerada quan els va recriminar que s’haguessin saltat el confinament. Els mateixos que van muntar paelles al jardí i que ara, en fase 1, tenen els sants nassos de dir «no et convidem a l’aniversari de la iaia perquè pots contagiar-la».  O amb la neboda del pírcing que pujava històries a Instagram fent barbacoes amb uns amics, en una terrassa que no era la de casa seva.
L’Esther i la Miriam, tots nosaltres, viuen, vivim, envoltades d’egoistes, però l’Esther i la Miriam, inassequibles al descoratjament, creuen en l’únic egoisme possible:  el de procurar que tots estiguin bé per estar un millor. 

Temes: Desescalada