06 jul 2020

Anar al contingut

Editorial

El BCE va a totes

La decisió de Lagarde d'ampliar la compra de deute, sumat al pla de la CE, reflecteixen la determinació de les institucions europees davant la crisi

firma editorial català

El Periódico

El BCE va a totes

Francisco Seco

La decisió del Banc Central Europeu (BCE) d’ampliar en 600.000 milions d’euros el fons destinat a la compra de deute sobirà fins almenys el mes de juny de l’any que ve neutralitza qualsevol temor del desbocament de les primes de risc dels socis de l’eurozona amb les finances més debilitades per la congelació de l’economia a causa de la pandèmia, singularment Itàlia i Espanya. Les raons per adoptar aquesta mesura, que eleva fins a 1,35 bilions la partida inicialment aprovada pel BCE, es van acumular a la taula de la presidenta Christine Lagarde: contracció del 13% del PIB de la zona euro des de l’inici de la pandèmia, caiguda de la inflació, constant endeutament dels estats per finançar els programes destinats a esmorteir la crisi social i la perspectiva d’una recuperació econòmica més lenta de l’inicialment previst. Una tempesta perfecta per donar peu a moviments especulatius en el mercat del deute.

La reacció de les borses i la revalorització de l’euro davant el dòlar és la prova definitiva que el full de ruta dibuixat pel BCE és l’adequat. Si a la seva determinació se suma el programa de 750.000 milions d’euros aprovat per la Comissió Europea, la viabilitat de la qual depèn ara de la complicitat dels estats per fer-lo efectiu, és més que ressenyable la determinació de les institucions europees per fer front a la pitjor crisi imaginable que encara la Unió Europea, en general, i el club de la moneda única en particular. Malgrat els desconfiats integrants del front frugal –Holanda, Àustria, Dinamarca i Suècia–, de la sentència del Tribunal Constitucional alemany, contrària a la compra de deute impulsat al seu dia per Mario Draghi, i dels dubtes sobre quin serà el cost final de la crisi en termes econòmics i socials, el moviment del BCE consolida la seva autonomia, tot i que els guardians de l’ortodòxia monetària protestin ‘sotto voce’. 

La possibilitat de combinar polítiques monetàries i fiscals en una agrupació d’estats com la Unió Europea que és bastant lluny de ser una federació és especialment meritòria. La comparació entre les atribucions i llibertat de moviments de la Reserva Federal dels Estats Units i del BCE manca de sentit, però arribada l’hora de les grans decisions, Christine Lagarde i el seu equip s’han endinsat per la mateixa senda de Draghi, corregida i augmentada: actuar com si, efectivament, el BCE fos el banc emissor d’una federació d’estats. L’operació comporta riscos, però és una cura de realisme que no ha de desaprofitar-se i que pot accelerar la tan esperada com sempre ajornada convergència econòmica.

Per als estats que, com Espanya, depenen en gran manera dels programes d’assistència europeus –subvencions i préstecs–, ha de ser màxima l’exigència de rigor econòmic i d’eficàcia en la gestió. L’única manera de sortir del laberint és treure el partit més gran possible als dispositius que es posen en marxa per delimitar els efectes de la crisi i la sortida d’aquesta crisi. Amb el concurs de totes o la majoria de les forces polítiques representades al Congrés, si això és possible, o almenys amb la consolidació d’una majoria suficient capaç de tirar endavant un pressupost que acabi amb les successives pròrrogues de l’aprovat el 2018. La complexitat del moment és enorme i les perspectives per a aquest any i el que ve són preocupants: en el millor dels casos, el PIB de l’eurozona caurà el 2020 el 8,7%, un percentatge que pot ser encara pitjor per a l’economia espanyola, llastada, a més, per un atur molt per sobre de la mitjana europea. Res serà fàcil, han emmudit els profetes de la sortida de la crisi en V, però els recursos mobilitzats per la UE poden fer menys dolorosa la travessia si tothom està a l’altura de les dimensions del desafiament.