30 d’oct 2020

Anar al contingut

ANÀLISI

Recuperant un peculiar sentit d'Estat

Ballesteros

Recuperant un peculiar sentit d'Estat

Jordi Alberich

És incomprensible que un partit de govern, com el PP, no entengui que, en certes qüestions, els interessos generals se situen per sobre del «com pitjor, millor»

L’actitud del Partit Popular, més o menys explícita, però evident, sobre la posició davant la Unió Europea, em trasllada a episodis similars del passat i, el pitjor, amenaça d’enfosquir encara més el nostre horitzó polític.

En concret, la iniciativa d’emissió de 750.000 milions en deute de la UE constitueix una excel·lent notícia per als interessos generals d’Espanya i, al seu torn, representa un avenç molt notable en la consolidació del projecte europeu. Uns fons que, principalment, s’hauran d’orientar a reconstruir el teixit productiu castigat per la crisi. Una excel·lent notícia per a la nostra economia i societat.

Afortunadament, s’ha imposat la racionalitat, a l’assumir que, d’una altra manera, el mercat únic europeu, que tant beneficia els països centrals de la Unió, podria saltar pels aires. A aquesta esmentada sensatesa també hi haurà contribuït l’encara recent record de les atziagues conseqüències de la feble i tardana resposta europea a la crisi financera del 2008. No obstant, des de les files populars, no poden dissimular la seva incomoditat, ja que preferirien que Europa ens escarmentés amb una intervenció en tota regla.

Senzillament incomprensible que un partit de govern, que ha presidit el país durant quatre legislatures, no entengui que, en certes qüestions, els interessos generals se situen per sobre de la dinàmica destructiva del «com pitjor, millor».

Un pot indignar-se, però els que ja tenim una certa edat no podem sorprendre’ns, ja que som davant d’actituds que ja es van donar en altres moments molt determinants. Així, el 1986, en ocasió del referèndum sobre la permanència en l’OTAN, que simbolitzava l’encaix definitiu d’Espanya al món obert i democràtic, i com a càstig a la posició d’un PSOE mutant però coherent amb les dinàmiques polítiques de les dècades precedents, els populars de Manuel Fraga van optar per anar a la contra, malgrat ser defensors del vincle atlàntic. El mateix passava en el món econòmic, en què només el Cercle d’Economia, amb Enrique Corominas al capdavant, va demanar, amb encert, el vot favorable.

Novament, fa una dècada, en els moments més dramàtics de la crisi de l’euro, en què la nostra permanència en la mateixa moneda única requeria la inevitable aprovació del sostre de deute, va ser CiU, especialment els de Duran i Lleida, els que amb la seva abstenció van evitar entrar en paradors tan desconeguts com dramàtics. L’aspiració dels populars era la caiguda del govern socialista, al preu que fos.

Per sobre de les legítimes confrontacions partidistes, hi ha moments determinants en què s’ha de posar a prova el que ve a dir-se el sentit d’Estat. Les circumstàncies d’avui demanden el màxim compromís dels partits polítics amb la posició espanyola davant la Unió Europea i la seva proposta de deute mancomunat. D’aquesta depenem, avui, en molt bona part, ciutadans i empreses. Ja arribarà el moment en què ens correspongui premiar o castigar a les urnes.

Temes: PP Unió Europea