Un exemple del passat

La paràbola dels wari

Potser estem equivocats si considerem que el grau de desenvolupament científic i tecnològic és suficient, per si sol, per resoldre qualsevol adversitat

Es llegeix en minuts
La paràbola dels wari

ENRIQUE CASTRO-MENDIVIL

Permetin-me explicar-los, a tall de paràbola, una història llegida recentment a ‘Science News’.

Fa uns 1.400 anys, quan els colons wari van arribar a la vall de Moquegua, al sud del Perú, probablement les persones que vivien allà van témer el pitjor. Al cap i a la fi, en el seu procés d’expansió, l’estat de Wari, amb capital a Huari, dalt dels Andes, a prop del que ara és Ayacucho, no havia dubtat en altres llocs a recórrer a la violència. Però aquesta vegada els colons wari es van comportar de manera inesperada. En lloc d’apoderar-se del fèrtil fons de vall on es concentrava la població, els nouvinguts van ocupar les terres altes i seques que els pobladors locals no havien sigut capaços d’aprofitar. Van edificar temples i la seu del seu govern al cim d’un altiplà elevat, avui conegut com  Cerro Baúl, i van construir canals i aqüeductes que transportaven l’aigua molt més lluny del que s’havia aconseguit anteriorment a la vall. Així mateix, van esculpir els pendents muntanyosos en terrasses agrícoles, les quals atrapaven i distribuïen eficientment l’aigua procedent de la pluja i de la fusió de neu. Aquesta capacitat de transformació va atreure persones d’altres regions, i va aglutinar una poderosa força de treball que ajudava a mantenir i expandir la infraestructura hídrica.

A Cerro Baúl s’han trobat alguns dels canals i terrasses wari més ben conservats, tot i que també s’han trobat restes de sofisticades infraestructures en altres llocs, tant al cor de l’estat de Wari com en algunes de les seves moltes colònies. La seva innovadora enginyeria hidràulica va permetre a Wari –el primer imperi d’Amèrica del Sud segons alguns experts– expandir-se i prosperar durant uns 400 anys, malgrat haver de bregar amb un clima sovint sec i propens a l’aridesa. Pel que sembla, els colons wari van ser capaços d’establir-se en zones despoblades i fer-les productives, de manera que alguns investigadors parlen d’una estratègia d’expansió wari basada en la seva superioritat hidràulica.

Les causes del final

Però els experts que estudien l’ascens i la caiguda de l’estat de Wari s’enfronten a una incògnita. El seu final, fa uns 1.000 anys, sembla haver coincidit amb una greu sequera. Un fet que sembla haver-se repetit al llarg de la història per posar punt final a altres civilitzacions. No obstant ¿com pot ser que la sequera condemnés Wari, una societat que s’havia construït sobre la seva mestria per aprofitar al màxim uns recursos d’aigua limitats i que fins i tot havia sigut capaç d’expandir-se durant períodes d’aridesa anteriors? Per trobar una resposta, els investigadors estan provant de reconstruir i entreteixir dues narratives, confuses, fragmentades i de naturalesa molt diferent: la humana i l’ambiental. Com afirma un expert, la història del clima als Andes és extremadament complicada, però la del comportament humà ho és encara més.

Notícies relacionades

En aquest sentit, les conclusions a les quals s’ha arribat sobre la història de Cerro Baúl semblen afegir-se a la visió, cada vegada més matisada, que els investigadors tenen sobre el paper que van tenir les sequeres en el col·lapse d’antigues civilitzacions en diverses parts del món. Fa algun temps, la ‘saviesa convencional’ deia que la sequera havia sigut capaç per si sola d’acabar amb aquestes civilitzacions. Ara, els experts rares vegades consideren la falta d’aigua com l’única causa. Més aviat, creuen que hi ha una complexa interacció entre els entorns socials i naturals, de manera que les sequeres actuaven com a falques que eixamplaven i propagaven les esquerdes ja existents en els sistemes polítics i econòmics. Així, en el cas de Cerro Baúl, a priori l’experiència hidràulica de Wari hauria d’haver permès a la colònia fer front a la sequera terminal, però si la política no funcionava, si les seves institucions s’estaven enfonsant, la comunitat era molt més vulnerable. Potser, no s’hauria de culpar exclusivament la sequera i, potser, el moment crític no va ser necessàriament quan els canals es van assecar sinó el moment en què la gent va perdre la confiança en els seus governants i en el sistema de govern.

Si canvien la paraula ‘sequera’ per altres calamitats d’actualitat i la de ‘Wari’ per altres estats, ¿no creuen que la història narrada resulta plenament vigent avui dia i que potser estem equivocats si considerem que el grau de desenvolupament científic i tecnològic d’una comunitat és suficient, per si sol, per resoldre qualsevol adversitat?