La negociació post-'brexit', en la cruïlla

El 30 de juny acaba el termini perquè Londres pugui demanar prolongar el període transitori, que expira el 31 de desembre i que manté sense canvis les relacions socioeconòmiques entre la UE i el Regne Unit malgrat el ‘brexit’. El primer ministre britànic, Boris Johnson, ha descartat fins ara ampliar-lo. Per això, la falta de progressos revifa el risc d’una ruptura abrupta entre el Regne Unit i la UE al finalitzar el desembre, amb la commoció econòmica que implicaria.

El governador del Banc d’Anglaterra, Andrew Bailey, acaba d’instar la banca britànica a accelerar els preparatius per a l’eventualitat que no hi hagi acord, cosa que deixaria el sector financer britànic (7% de l’economia britànica) amb un accés restringit al mercat de la UE. La Confederació de la Indústria Britànica, per la seva banda, alerta que després de la crisi de la Covid-19 la falta d’un acord amb la UE suposaria un cop fatal per a les empreses britàniques.

Impacte negatiu

El bloqueig en la negociació és fruit de l’enfocament fantasiós del ‘brexit’ plantejat des del referèndum del 2016 per Johnson i els conservadors que el Regne Unit podria mantenir un accés gairebé igual al mercat europeu sense contrapartides. L’actual recessió del coronavirus sembla reforçar la temptació d’apostar per un ‘brexit’ dur de ruptura total amb la UE, amb el càlcul polític que el seu impacte negatiu passarà més desapercebut entre els votants a causa de les seqüeles socioeconòmiques de la crisi del coronavirus que continuaran vigents el 2021.

La promesa dels EUA a Londres d’un ambiciós acord comercial després del ‘brexit’ va associada a la condició de trencar amb les normatives europees. Però perdre el lliure accés al mercat europeu tindria un elevat cost industrial per al Regne Unit: Nissan ha advertit que sense acord tancarà la seva fàbrica d’automòbils a Sunderland, perquè la imposició d’aranzels la faria inviable a l’exportar-se el 70% de la seva producció a la UE.

El primer gran obstacle per a l’acord comercial és la negativa britànica a traslladar al text formal el compromís assumit a la Declaració Política del ‘brexit’ de mantenir una competència «justa i equitativa» actuant sota les mateixes regles. La UE exigeix que el tractat comercial incorpori un mínim alineament normatiu per evitar la competència deslleial britànica en material fiscal, laboral, social, financera, ajuts públics i regulació agroalimentària i mediambiental.

Zero aranzels

Johnson proposa un acord amb zero aranzels i zero quotes, i accés a les bases de dades policials europees. Però rebutja un alineament normatiu perquè equivaldria a cedir els seus «drets sobirans com a Estat independent». El negociador europeu, Michel Barnier, va advertir en una entrevista al ‘Sunday Times’ el 31 de maig que si no es respecta el compromís sobre la competència lleial «no hi haurà acord».

El segon gran obstacle és l’exigència europea que el Tribunal de Justícia de la UE exerceixi el paper d’àrbitre en el cas de desacords. Això també és rebutjat frontalment per Londres, perquè xoca amb l’objectiu del ‘brexit’ de recuperar la total sobirania i independència.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

A més de les dificultats en l’aplicació del pacte sobre la frontera d’Irlanda, l’accés als caladors de pesca britànics s’ha convertit en el tercer gran obstacle que enverina les negociacions. Malgrat que l’activitat pesquera representa només el 0,12% de l’economia britànica i menys del 0,1% de l’ocupació, la recuperació del control de les 200 milles de les aigües britàniques va ser una de les promeses centrals del referèndum i de la victòria electoral de Johnson el desembre del 2019. Johnson considera que l’acord de pesca pactat a l’ingressar a la UE el 1973 és injust.

Londres ofereix a la UE assignar quotes anuals de pesca en contrapartida de quotes equivalents en aigües de la UE. Els Vint-i-set reclamen el manteniment de l’statu quo en una posició molt ferma defensada per Alemanya, França, Bèlgica, Holanda, Dinamarca, Irlanda i Espanya. Com que el 71% de les exportacions de pesca britàniques van destinades a la UE, el tancament d’aquest mercat seria un cop dur per al sector, i debilitaria la posició de Londres.