05 jul 2020

Anar al contingut

Peccata minuta

Crema catalana

Crema catalana

Joan Ollé

Em feien mal els ulls; me’ls vaig rentar amb aigua clara però la cosa no va millorar. Tot va començar al llegir la llista de grups polítics que es van negar a l’última pròrroga de l’estat d’alarma proposada per Sánchez –potser perquè els extremenys es toquen o Déu els crea i el virus els contagia: JxCat, ERC, la CUP, el PP i Vox. En cas de ser votant o simpatitzar amb alguna d’aquestes formacions, reflexionaria molt seriosament sobre les relacions contra natura, males companyies i amistats perilloses.

Abans-d’ahir, per raons que no venen al cas, vaig buscar a Internet sobre el castell de Peralada (comarca del Baix Empordà, Girona). El castell, envoltat d’un jardí infinit, va ser adquirit el 1923 per Damián Mateu, pare de Miguel Mateu Pla, també conegut com ‘el Mateu dels Ferros’, primer alcalde franquista de Barcelona, president de la Caixa de Pensions, de la Foment del Treball Nacional, conseller nacional de la Falange Espanyola i procurador a les Corts fins a la seva mort el 1972.

Sempre que Franco va voler conversar amb Josep Pla o Salvador Dalí, ho va fer en la residència del seu bon amic Mateu, on fins i tot va pernoctar abans i després del seu viatge a Bordighera (a la regió de Ligúria, Itàlia) per entrevistar-se amb Mussolini.

La propietat va passar a mans de la seva filla Carmen, casada amb l’empresari Artur Suqué, fundador d’Inverama-Casinos de Catalunya, qui el 1979 va obrir la seva primera sala de jocs a Peralada i deu anys més tard va protagonitzar el ‘cas Casinos’, en el qual Suqué, pujolista convençut, va ser acusat de desviar 1.000 milions de pessetes a Convergència, dels quals Francesc Gordo, fundador del partit i responsable de les seves finances, va admetre haver-ne rebut 200. La causa va ser arxivada el 1997, tres anys abans que la Generalitat concedís a la senyora Mateu la Creu de Sant Jordi pels valors «artístics i socials» del seu Festival de Peralada, una imitació del Liceu a l’aire lliure on l’alta societat barcelonina –ells amb americana blanca i elles, amb les joies d’estiu– poden continuar tractant dels seus comuns negocis en l’entretemps estiuenc.

Els ulls encara em couen, però ara ho veig tot una mica més clar.