Una altra vegada un informe policial

Tot l’anterior revela un profund mal funcionament del procés penal espanyol, que tant de bo sigui corregit en una pròxima reforma. No és només que al llarg de les dècades s’hagi traït la voluntat del legislador de la vigent llei d'enjudiciament criminal del 1882, sinó que s’han generat pràctiques completament alegals, pròpies d’un sistema clarament inquisitiu, que han de ser desterrades per complet dels nostres processos.

El pla del legislador espanyol del 1882 era senzill. El procés penal es divideix en dues fases: la instrucció i el judici oral. Durant la primera, el jutge d’instrucció recull els vestigis que hagi deixat el fet investigat i que puguin perdre’s, sense efectuar cap conclusió sobre aquests. En la segona, un jutge necessàriament diferent jutja els fets en vista d’aquests vestigis, sense veure’s aquest jutge –o jutges– influït per cap conclusió del jutge d’instrucció, que no les ha d’expressar en absolut. El jutge d’instrucció només ha de recollir i compilar aquests vestigis efímers, advertir des del principi a les persones que apareguin involucrades amb aquests perquè puguin defensar-se i tancar la instrucció sense expressar cap conclusió, insisteixo, per preservar en tot cas la independència i imparcialitat del jutge del judici oral.

S’intentava lluitar així contra una antiquíssima xacra històrica: el sistema inquisitiu, el nom del qual ho diu tot. Durant aquest, el jutge de la instrucció recollia en secret tots els vestigis. Extreia en solitari les seves pròpies conclusions, advertint de tot al reu només al final dels seus treballs. De sobte, el pobre reu es trobava amb un formidable aparell acusatori embastat en la seva absència del qual ja no es podia defensar. El jutge de la instrucció ja estava convençut, i era, a més, el mateix jutge que jutjava. Els reus eren sistemàticament condemnats, com és lògic.

El problema és que aquest antic sistema, malgrat la reforma del 1882 i la molt esclaridora exposició de motius d’aquesta llei –no se la perdin, és breu– continua influint en els actuals jutges, no només a Espanya. A finals del XIX els antics jutges, malgrat l’antiga llei, van continuar investigant sense canviar d’hàbits. Després van venir reformes que van confondre la seva missió. Finalment, els jutges actualment es recolzen en la policia per investigar i li demanen informes, que són elaborats en secret a l’esquena dels possibles implicats. Solen tenir un marcat biaix acusatori precisament perquè els fa la policia, que per pura lògica se centra gairebé exclusivament en l’incriminatori deixant de banda la presumpció d’innocència, perquè la policia investiga en cas de dubte, i no creu en la innocència com sí que ha de fer un jutge. No és una crítica a la seva manera de fer, sinó que és la pura coherència de la seva tasca.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Just per això el jutge d’instrucció fa el correcte si, conscient de la seva tasca, exigeix que no hi hagi conclusions en aquests informes, sinó només enumeració d’indicis –incriminatoris i exculpatoris– relacionats amb els fets. Així els pot valorar sense veure’s influït per aquestes conclusions. Altrament, la tasca d’aïllar-se de les conclusions d’aquests informes és veritablement titànica, per molt que tinguin el deure de respectar la presumpció d’innocència. És habitual que tant jutges d’instrucció, com fiscals com fins i tot –tot i que menys– jutges de judici, experimentin aquesta influència policial. Ho hem vist en els processos contra els líders independentistes, o fins i tot en el procés contra Sandro Rosell, per citar només dos dels casos més mediàtics. I per això també és titànica la tasca de defensa d’un reu assenyalat per la policia en aquests informes confeccionats sense la seva participació.

I així es tornen a reproduir els mals del sistema inquisitiu, gairebé 140 anys després. Ara ha transcendit un d’aquests informes, un més, relacionat amb una investigació sobre l’actuació dels Governs central i autonòmic en la crisi de la Covid-19. Noms coneguts de jutge, superior de la Guàrdia Civil i ministre. Som davant del primer capítol d’una història que només acaba de començar.