Anàlisi

No era l'alarma, sinó l'estat

La confrontació partidista s'ha imposat als millors propòsits i, en realitat, poc s'espera de la comissió de reconstrucció que han creat al Congrés

2
Es llegeix en minuts
No era l'alarma, sinó l'estat

DAVID CASTRO

Sabrà cada un si l’epidèmia l’ha fet millor o pitjor o més fort, com diu el Govern, però el que sí que sembla és que ens ha tornat més autèntics. Es veu millor en les crisis com som cada un i quant tardem a passar del rampell més noble del principi al legítim interès particular, cosa que no necessàriament ha de ser dolent. És diferent: un procés molt humà que al principi ens va fer sortir a aplaudir als balcons i després ens va anar ficant a casa, en una transició que es veu millor encara en la política, que es va posar a parlar d’acords d’Estat –pactes de la Moncloa, va dir el Govern, que té un eslògan per a cada moment– i va acabar en la confrontació de sempre. Va ser coincidència: van començar a publicar-se enquestes i es va enfangar l’escenari. Pel que sigui.

El Govern es va comprometre a dialogar amb tothom però a Pedro Sánchez li va costar despenjar el telèfon. L’oposició i els presidents autonòmics es van anar assabentant del que hi havia per la tele. Va demanar després l’Executiu que totes les negociacions se cenyissin a l’estat d’alarma –això no és un programa de govern, repetia Sánchez– però, víctima de la seva debilitat i de la falta de diàleg, va barrejar l’emergència amb la reforma laboral en un acord d’amagat amb Bildu.

A davant hi havia l’oposició del PP, que també va sortir al balcó en el primer moment i va arribar a dir-li a Sánchez que no el deixaria sol, però entre José María Aznar i Cayetana Álvarez de Toledo van ficar ràpid a casa Pablo Casado perquè li digués a Sánchez les pitjors coses: «¿Qui es creu que és, Napoléo?», va resultar la més suau. Casado va deixar que el discurs el portés des de l’aparthotel Isabel Díaz Ayuso i ara es té en aquesta contradicció, entre les pressions que rep del Govern i de la seva ala més dura, el centre que li ha ocupat Ciutadans, els embussos que convoca Vox molt a prop del carrer de Génova i una tendència creixent en els sondejos.

Notícies relacionades

Al final, llavors, la confrontació partidista s’ha imposat als millors propòsits i, en realitat, poc s’espera de la comissió de reconstrucció que han creat al Congrés. Allà sabrem l’autèntica disposició que tinguin per arribar als acords que anhelaven i que s’han tornat una quimera, com si en aquesta fase de la desescalada no fessin falta. Just quan comencen a veure’s els efectes de la crisi econòmica.

Però aquest no és el tema. El tema és la bandera. O l’embolic a última hora de la reforma laboral. Ens trobem entre eslògans i enquestes, sense possibilitat de mirar a mitjà termini perquè el debat polític es redueix a la següent pròrroga de l’estat d’alarma. I passem els dies de 15 en 15, de ple en ple, per saber els recolzaments que té el Govern i si els té. La crisi que pot marcar una generació, abordada amb la mirada del que passarà l’endemà. S’haurà d’assumir, per tant, que aquí no es decideixen els recolzaments per a cap altra pròrroga, ni tan sols –com sembla– per al que quedi de legislatura. Que no es mesura tant l’alarma com l’estat en el qual som. I en el qual ens deixaran.