30 d’oct 2020

Anar al contingut

Anàlisi

La fiscalitat en temps del coronavirus

J J Guillen

La fiscalitat en temps del coronavirus

Jordi Alberich

La intensitat de les destrosses ens situa en una conjuntura excepcional per abordar la indispensable reforma fiscal, que hem estat postergant des de fa massa

El debat fiscal ha adquirit una nova dimensió amb la recent intervenció del governador del Banc d’Espanya. En una exposició assenyada i raonada, Pablo Hernández de Cos ha advocat per un programa de consolidació fiscal, sustentat tant en una racionalització de la despesa com en una recaptació tributària més gran, que s’hauria d’aplicar durant diverses legislatures a partir d’un ampli consens polític.

La intensitat de les destrosses ens situa en una conjuntura excepcional per abordar la indispensable reforma fiscal, que hem estat postergant des de fa massa. En dècades recents, hem contemplat una infinitat d’ajustaments impositius, atenent a interessos d’uns o d’altres, que han acabat per conformar un entramat tributari complex i incoherent.

Per ampli acord

Necessitem un model clar, suficient i sostenible que, a més, acabi amb la mal concebuda i pitjor executada competència fiscal entre comunitats. Sustentant en un ampli acord que, al seu torn, doni força al Govern per defensar, a Brussel·les, una harmonització impositiva que finalitzi amb vergonyants pseudoparadisos fiscals al mateix si de la Unió Europea (UE). Una reforma que, a més de modificar tipus vigents i avançar en algun nou impost, com la taxa Google, ha d’afavorir una recaptació més alta per la via de reduir dràsticament els beneficis i bonificacions fiscals, aflorar l’economia submergida, i dificultar l’elusió a les grans rendes i patrimonis.

Per consensuar aquesta reforma, es requereix una empatia i coherència que no es percep i, fins i tot, va a menys, immersos en una dinàmica de radicalització generalitzada, que porta polítics i ciutadans a aferrar-se a les seves idees i interessos. Així es percep de la proposta de l’anomenat ‘impost als rics’ de Podem, i del nou impuls conservador per erradicar l’impost de successions.

L’impost dels rics, sustentat sobre un discurs que sembla coherent i assenyat, resulta tan fràgil com impracticable. D’una banda, perquè no grava els veritablement rics, que ja estan eludint aquests impostos i, d’una altra, perquè amb els tipus que proposa deixa sense cap rendibilitat els patrimonis afectats.

Sobre successions, sorprèn com els qui defensen una economia liberal que premiï l’esforç i estimuli l’assumpció de risc, pretenguin eliminar l’impost que millor respon a l’ètica del capitalisme. Avui vivim situacions inversemblants, com que l’hereu rendista que assoleix unes rendes de, per exemple, 150.000 euros tributi molt menys que l’empresari que, arriscant i generant riquesa, percep la mateixa quantitat. No es tracta d’impossibilitar l’herència, però sí de, amb un mínim exempt actualitzat i suficient, introduir una tributació assenyada i progressiva.

Resulta molt preocupant que l’esquerra recorri a ocurrències impossibles, i que la dreta, sense cap enrojolament, pretengui revestir de liberal el que no és més que conservadorisme populista. ¿No és suficient el desastre perquè, els uns i els altres, atenguin el governador?