Mort d'un comunista

Constatada la inutilitat de la guerrilla dels anys 40, el PCE imprimeix un gir copernicà en la seva estratègia. El juny de 1956, en vigílies del 20è aniversari de l’esclat de la guerra civil, construeix la seva política de reconciliació nacional. Assumeix el final de la contesa, liquida la lluita armada i surt a buscar complicitats entre les classes mitjanes, els catòlics humanistes i els dissidents del règim. Seran dues dècades de fecunda infiltració en els sindicats del règim i de penetració a les fàbriques, les universitats, els barris obrers i les elits il·lustrades.

Els comunistes van constituir la força més activa d’oposició al franquisme, de manera especial després de l’allunyament de la gerontocràcia soviètica arran de l’esclafament de la Primavera de Praga (1968). És lògic que, a la mort del dictador, el PCE diposités grans esperances a les urnes lluents. Però el fracàs va ser antològic: va ensopegar el 1977 i el 1979, i es va enfonsar el 1982 esquarterat pel PSOE de González, el jove afillat de Brandt, Mitterrand i Palme. Anys daurats de la socialdemocràcia europea.

Línies tortes

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Anguita, un magnètic mestre i carismàtic alcalde comunista de Còrdova, va arribar llavors amb la missió de reanimar el vell partit. Marxista petri, crític implacable del PSOE, al qual va combatre amb una tenacitat insomne sense que li importés formar pinça amb la dreta, Anguita va aconseguir ressuscitar el PCE en tres rondes electorals (1989, 1993 i 1996), ja sota la marca d’IU, que amb ell va obtenir els seus millors resultats.  

Anguita acaba de morir, just quan els seus descendents polítics integren el primer govern de coalició d’esquerres des del final de la guerra, aliats amb els seus vells antagonistes. És la història, la que escriu recte amb línies tortes.