Confinament i reforma horària
La vida
Tinc poca confiança que aprofitem l'experiència per fer realitat la reforma horària, però encara me'n queda una mica
rpaniagua45628372 madrid 26 10 2018 cambio de horario verano invierno el re200327175520 /
Aquests darrers dies, en què mica en mica part del país ha tornat a l’activitat productiva i hem tornat a recuperar alguns horaris que havien quedat alterats amb el recolliment del confinament, en tornem a parlar. Els usos del temps, la vida, allò imprescindible. Les presses, l’estrès. Sé perfectament que la idealització del confinament i de la pausa mundial és un privilegi, i alhora ha evidenciat tantes altres coses. Que esmorzar a casa sense patir per si fas tard a l’escola o a la feina ens fa la vida millor. No ho sabíem. Ho tastàvem potser a l’estiu, però amb el ritme del capitalisme també ens omplíem les agendes per poder recuperar tot el que no podíem fer durant l’any. Això, en el millor dels casos.
En tornem a parlar, com deia. La vida al centre, diuen. Ho comparteixo. Però la vida al centre vol dir prendre’ns seriosament la reforma horària. Adaptar-nos als horaris solars i no als temps que dicten les borses i les grans multinacionals. Vol dir tenir una mica de temps. I de vegades tenir una mica de temps vol dir confiar en la llibertat i la responsabilitat individual. Que treballar no vulgui dir justificar hores, sumar números i més números de forma presencial. Això tampoc vol dir autoexplotar-nos des de casa, amb jornades que s’allarguen i s’han de compaginar amb tot allò altre que també anomenem vida.
Parlar-ne vol dir reajustar els projectes vitals a la xarxa, a la comunitat, i que no tot hagi de ser a base de renúncies. Potser pensàvem que fèiem tard per a tots aquests canvis, i de cop els essencials i els no essencials hem vist com tot saltava pels aires i no quedava més remei que reajustar les normes no escrites. Personalment, tinc poca confiança. Crec que n’aprenem molt i ens omplim la boca de grans discursos, i que a poc a poc oblidem allò après i ho tornem a deixar tot en mans dels de sempre: els que demanen fitxar perquè no se’n refien, els que demanen que hi siguis físicament encara que no calgui, els que volen que facis més hores encara que no siguin productives. Els que no confien. Els que fan trampes. Els que prefereixen les presses i que tot cotitzi. Tinc poca confiança, però encara me’n queda prou.
