No estem tan malament

Malgrat el fatalisme, les dades evidencien que es compleixen les noves normes

1
Es llegeix en minuts
aglomeracionok

aglomeracionok

Tendim al fatalisme. A aquest sentiment tràgic de la vida. El confinament aguditza el pessimisme vital. L’exterior ha sigut, durant setmanes, un lloc tan prohibit com inhòspit. Des de la finestra veiem més transgressions de les que realment es produeixen. Ens surt el policia del balcó carregat de mal humor i de ràbia no continguda. La resposta a aquesta pandèmia ha tingut el patró xinès des del principi fins al final. Per al que és bo i per al que és dolent. Segurament, a Occident hauríem descartat el confinament perquè ens semblava impossible, no plausible que dirien els sociòlegs. Aquest panorama, més la suma de més de 40 dies d’estat d’alarma, accentuen el pessimisme innat. O la pulsió d’acusar el veí. La desescalada ha posat en evidència que, en matèria de greuges, els localismes i els regionalismes van al darrere dels nacionalismes. Almenys, per als polítics que s’han pres el tema com si es tractés d’un Barça-Madrid. 

Si sortim de la bombolla de la política a les xarxes, la realitat és una altra. Diu Fernando Simón que la sortida dels nens fa quinze dies no ha provocat un repunt. Sempre cal dir que de moment. El cert és que la majoria complim. I els que no ho fan, s’amaguen. Aquest és, sens dubte, un bon senyal. Estem protagonitzant un drama sanitari i econòmic que ha donat pas a un gran experiment social: canviar les normes de cop i volta, a cop de decret i sense marge per a la dissidència ni la lentitud. Ens queda pendent un debat sobre les llibertats que haurem d’afrontar quan arribi la vacuna o el còctel de retrovirals que pari aquest coronavirus. Però els resultats no són tan dolents. Ni tampoc tan diferents. A la germànica Milà, l’alcalde ha hagut de renyar els joves en els primers exercicis de desconfinament. A Alemanya, es plantegen retrocedir en algunes zones per falta de disciplina. Aquí, ara comença el repte de veritat. No tots podem fer el mateix. Si ho haguéssim entès d’entrada, ens hauríem estalviat molt sofriment. I molts diners, no ho oblidi senyora Díaz Ayuso.