Que em quedi com estava

Quan el perill i la incertesa s’abaten sobre algú, tant la reacció instintiva com la racional consisteixen a sortir-se'n amb els mínims danys. És el famós ‘que em quedi com estic’ del tolit que va pelegrinar a Lorda a la recerca d’un miracle i ja només implorava no empitjorar quan rodava esplanada avall a velocitat creixent. En el cas present, en comptes del ‘que em quedi com estic’, perquè cal ser molt misantrop per pretendre que aquesta situació s’allargui, s’imposa un no menys patètic ‘que em quedi com estava’. Aquest ‘que em quedi com estava’ deu ser, explícit o implícit, el clam més compartit al món.

El desig és tornar a la situació anterior. La fatalitat i una gestió manifestament millorable han ocasionat uns quants milers de víctimes mortals. A més de plorar-los i a diferència de les grans pestes del passat que projectaven sobre tothom l’ombra de la mort imminent i sense remei, com que ara estem més preparats i les xifres van baixant, ja quasi donem per descomptat que el propi cadàver no incrementarà la macabra suma. L’angoixa i la por principal de la immensa majoria consisteix, no tant a saber quan es veurà infectat de manera directa pel virus i amb quines conseqüències sobre la seva salut, ja que les estadístiques, les precaucions i la tendència de cada individu a imaginar-se que és etern ens esvaeixen en bona part aquestes preocupacions, com a representar-se un futur proper en què tot torni a funcionar. ¿Quan arribarà aquest moment? ¿Quins nous sofriments haurà de suportar la societat? Ningú és capaç d’assegurar als milions de nous aturats si trobaran feina d’aquí a un any o hauran d’arrossegar-se força més temps.

Tal com ens l’hem trobat, el nostre món global és una roda immensa que manté l’equilibri gràcies a la rapidesa del gir. Com les primeres bicicletes, si s’atura es perd l’equilibri. Ara que s’ha alentit tant, ningú dubta que es tornarà a engegar. Les qüestions que més preocupen són les esmentades. Com. Quan. La confiança en el llarg termini no basta per esvair els temors en el futur immediat i a mig termini. Qui compti el lapse per mesos, que no busqui optimistes, perquè el màxim que poden trobar són administradors professionals de confiança hipodèrmica o previsions de bones perspectives massa vaporoses.

El perill d’aquest accelerador anomenat ‘helicopter money’ és que la gent se’l guardi, atemorida i per si un cas, en comptes de gastar-se’l. Amb molts menys morts, és el que fan multitud de xinesos. El retorn de la roda a la velocitat de creuer es preveu lent, progressiu, costerut, si no és que l’empenta sobtada d’una vacuna o un remei segura l’acceleri, potser de manera prodigiosa, fins i tot excessiva. Mentrestant, la confiança costarà molt de reimplantar. Gairebé tothom dona per descomptat que algun dia les borses remuntaran mentre baixa l’atur i els somriures no forçats es generalitzaran. Suposem-ho.

Els canvis reals de la societat

L’altra gran qüestió que posa en dubte el títol d’aquests breus i esperem que no gaire desenfocats paràgrafs fa referència als canvis reals de la societat. ¿Hi haurà un daltabaix? ¿La crisi econòmica, i més encara la social, comportaràn noves consciències i fórmules encaminades a construir un món més just (o encara més desequilibrat)? Per molt desenvolupades que estiguin les mal anomenades ciències socials, i ningú gosaria afirmar que arriben a la fiabilitat de les biològiques, i ja veiem com estem de mig despullats davant del virus, qualsevol previsió només es pot basar en desitjos o en especulacions particulars. No hi ha cap base, no és possible encara assenyalar símptomes en un sentit o un altre.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Els binomis estabilitat-transformació i reformes-revolució han resultat sempre de mal predir. Les convulsions socials no sorgeixen de sobte i sense previ avís com l’erupció d’un volcà, però la història ensenya que la ratlla que va del manteniment de l’statu quo al seu esfondrament és tan prima i depèn de la intersecció de tants i tan diversos factors, que el màxim que es pot fer a escala humana és empènyer cadascú en la direcció que desitgi: uns perquè tot torni a ser com abans, els altres perquè empitjori la vida de molts en benefici dels que ja van més que sobrats i els de més ençà perquè un o diversos cataclismes socials ho impedeixin.

Segons Chateaubriand, tant els filòsofs grecs com els enciclopedistes francesos estaven en contra de les seves èpoques, amb els resultats coneguts de capgirament de l’ordre. Potser ens acabarem quedant com estàvem perquè avui dia no hi ha pensament sòlid prou en contra de la nostra.