Driblatge curt o alguna cosa més

Fa 48 hores semblava un miracle que Pedro Sánchez aconseguís tirar endavant la quarta pròrroga. Dilluns, ERC va anunciar el seu vot en contra i el PNB semblava inclinat almenys a abstenir-se després que Iñigo Urkullu manifestés diumenge que no era partidari de continuar allargant l’estat d’alarma. Aquell cap de setmana en la conferència de presidents autonòmics a Sánchez li van ploure totes les critiques per la seva manera de gestionar la crisi. En l’oposició, el recolzament de Cs trontollava després que Inés Arrimadas es queixés amargament que el president del Govern feia setmanes que no els trucava. Per la seva banda, el PP acariciava la possibilitat de votar-hi en contra amb Vox, fins i tot a costa del caos sociosanitari que hauria implicat l’aixecament de l’estat d’alarma i de la destrossa per a la imatge de l’Estat. El Govern va veure les orelles al llop i va reaccionar fent el que hauria d’haver fet abans, aixecar el telèfon i negociar.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Després de la votació al Congrés queden un parell d’interrogants pendents. Primer, si aquesta pròrroga serà l’última, com a priori semblen desitjar Cs i el PNB, formacions amb què el Govern de coalició ha assolit un acord ‘in extremis’. O si Sánchez aconseguirà pactar una nova fórmula de gestió que li permeti seguir al capdavant de la crisi fins a completar a finals de juny totes les fases de la desescalada. El Govern no voldrà lògicament renunciar a la victòria sanitària, és a dir, al dia en què pugui anunciar a la ciutadania que no hi ha morts i cap nou contagi. Per aconseguir-ho no li queda cap més remei que continuar negociant amb els grups que li han aprovat aquesta quarta pròrroga, tenint en compte que el PP ha anunciat que d’ara endavant hi votarà en contra. Tot i que els ertos i els ajuts socials es desvinculin de l’estat d’alarma, com Cs li ha exigit ara, no sembla que hi hagi cap instrument legal més que permeti limitar el moviment de la població entre territoris. I aquest és, sens dubte, el millor argument que té el Govern per sol·licitar més pròrrogues.

El segon interrogant és si l’acord amb Arrimadas anticipa un canvi d’aliances, és a dir, que Cs rellevi ERC com a suport parlamentari del Govern. És molt prematur afirmar-ho però és una cosa més que un driblatge curt, perquè la formació taronja sembla decidida a tornar al centre, a buscar oxigen i a deixar de ser la crossa del PP. A més, el Govern confirma que ERC no és de confiança i que necessita altres possibles socis per no estar lligat de mans. En realitat, recolzar-se en els republicans per sostenir la legislatura és jugar a la ruleta russa. Igual com l’escorpí no deixarà de clavar el fibló quan pugui, el partit d’Oriol Junqueras prioritzarà sempre l’estratègia secessionista i sucumbirà com ara a les pressions dels més radicals. Aquest judici no és un apriorisme sinó la constatació de quina ha sigut la seva trajectòria. Així doncs, l’acord amb Cs respon a un encreuament d’interessos que podria repetir-se si Sánchez té mà esquerra. El que fa 48 hores semblava un miracle hauria de ser normal en política. Benvingut el pacte.