Pablo Iglesias no és Gareth Bale

Ada Colau va trucar fa uns dies a l’alcalde de Madrid per parlar de la delicada situació de les dues grans ciutats, les que més problemes presenten per complir els requisits de desescalada. L’alcaldessa de Barcelona va descobrir que José Luís Martínez-Almeida tampoc havia aconseguit parlar amb el president del Govern durant la crisi. Una dada més de l’excepcionalitat, no obstant un detall que aprofundeix en la imatge d’un Pedro Sánchez desconcertat per la gravetat dels fets i abandonat (o empès) a un estil de gestió de la crisi poc empàtic amb la resta d’institucions i partits. La deslleialtat de l’oposició i els interessos particulars dels seus socis parlamentaris poden explicar en part la seva actitud, però també hi tindrà alguna cosa a veure la temptació de l’exercici de l’autoritat en solitari, propiciada per l’estat d’alarma.

El Govern de PSOE-Unides Podem va néixer com a mal menor, especialment per part dels socialistes. El coronavirus ho ha empitjorat tot. Sánchez va deixar el mateix Iglesias fora del comitè central de direcció del país, en un gest discutible que aventurava dificultats. Així ha sigut: reticències en el disseny del mateix estat d’alarma, discussió acalorada per la despesa del pla de xoc econòmic, diferències en l’amplitud dels ertos i batalleta per la capitalització de la renda mínima que va acabar amb un ajornament de la mesura per no premiar una filtració desafortunada. Resultat: una decebedora imatge d’improvisació i incertesa davant de la crisi, representada en consells de ministres maratonians dedicats a copiar i enganxar textos no negociats per evitar la fractura del Govern.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El PSOE només té a mà aquesta possibilitat de govern i Unides Podem també, tret que el fil telefònic Sánchez-Iglesias es talli definitivament o que el PP adopti estàndards europeus de responsabilitat davant de les emergències que fan trontollar els estats. A falta de miracles, l’actitud dels socis de coalició és increïble. Només es tenen a ells mateixos, però es flagel·len públicament amb dissensions que justificarien la ruptura en altres circumstàncies menys dramàtiques. Sánchez buscant enfortir un lideratge que ningú li pot discutir en el Govern amb una exhibició de presidencialisme propi de la República Francesa i Iglesias resistint-se amb totes les arts mediàtiques a convertir-se en florero d’un Govern d’esquerres davant del repte social més gran imaginable.

Els socialistes assumeixen un alt risc polític al tirar-se a l’esquena tota la responsabilitat, sabent que no es poden permetre trencar amb Iglesias però regalant-li arguments per replantejar-se la coalició. L’experiència de governar amb Unides Podem no deu ser una meravella per al PSOE. Però Iglesias no és Gareth Bale, un futbolista decebedor a qui el Reial Madrid pot menystenir, no el necessita per a res i li surt molt car. Tampoc Sánchez és Florentino Pérez, ja que no té projecte per a la pròxima temporada sense la continuïtat d’Iglesias.