Virus, joc i l'etern Peter Pan

¿Què he fet durant el confinament? ¿Ordenar o reciclar joguines? Sembla que hagi transcorregut una eternitat; els vam veure desfilar el 26 de desembre i el 6 de gener: cotxes teledirigits, ninots, pilotes, bicicletes, etc.

¿No vam estar temptats d’arrabassar els comandaments a la nena del dron amb forma de Falcó Mil·lenari? Impossible. El maleït pare, amb l’excusa de «deixa’m, ja te n’ensenyo», s’havia avançat i pilotava matusserament la nau. Aquell adult egoista disfrutava com un nen. I van ser també éssers ‘adults’ els que, diumenge passat –amb el tret de sortida perquè la prole es pugui escapar de casa i jugar una mica–, van arrabassar el comandament als petits. De forma imprudent van colonitzar avingudes i passejos, oblidant que jugar implica acceptar les regles de convivència; l’egoisme d’uns quants –a més d’estendre el virus– podria privar la comunitat d’una cosa tan bàsica com l’activitat lúdica.

En el pas de la infància a la maduresa legal, ¿perdem la il·lusió per jugar? No. La carta als Reis d’Orient sempre l’encerta; amb l’excusa que són per a la canalla de casa, la màgia porta trens elèctrics o cotxes Scalextric. ¿I qui hi juga? Bàsicament, els adults. ¿I les consoles de joc? Arriben a casa molt abans que nenes i nens –més entretinguts amb les capses de cartró– tinguin interès per competir a la FIFA virtual o sobreviure a una aventura gràfica.

Tot i així, continuem vantant-nos que som adults seriosos i rectes (llavors, ¿què va passar diumenge?). Traiem pit i fem veure que jugar és una cosa del passat. En canvi, abans de la pandèmia triomfaven els espais per a jocs de taula i les activitats d’‘escape room’; mentre que el ‘paintball’ és el més semblant a quan, de petits, jugàvem a polis i vaquers. Ho vestim tot sota la disfressa d’activitats d’empresa (lideratge i cohesió de grup), festes d’aniversari o socialitzar-nos. ¿No seria més fàcil admetre que ens agrada jugar? Jugar és fonamental per a l’aprenentatge. Interactuar de forma lúdica amb objectes, i individus, ofereix informació crucial per al desenvolupament humà, i el de molts altres éssers vius.

D’expedició científica per les Galápagos, un petit lleó marí va saltar a la popa de la llanxa i hi va deixar caure una estrella de mar. La vaig tornar a l’oceà amb l’ànim que sobrevisqués i la meva sorpresa va ser que el babau va desaparèixer per tornar amb l’equinoderm. Vaig fer un nou llançament i es va repetir la mateixa història. El mamífer jugava amb mi. Passa el mateix amb els goril·les de muntanya del bosc de Bwindi. Malgrat mantenir-nos a distància per evitar transmetre’ls malalties, els simis més entremaliats se salten el protocol. Et pessiguen el braç i surten corrents. Volen jugar a tocar i parar, fins que s’atipen d’esperar-te. Deuen pensar: «¡Quins humans adults més estirats i avorrits!».

Admeto que he de contenir-me... soc un nen/adult. Em tornen boig els aparadors de les botigues de joguines retro. Floreixen als Encants Nous: figures de Lego i Playmobil, o personatges de Star Wars, Indiana Jones, Planeta dels Simis, Jurassic Park, Marvel i Star Trek amb els quals sempre vaig somiar i somio. Alguns dels seus assidus són col·leccionistes (o es camuflen sota aquesta identitat), però no m’avergonyeix admetre que contemplo els Madelman, Airgam Boys o maquetes de barcos i avions amb els ulls d’un nen feliç que segueix amb ganes de jugar.

Fa dècades que el fotògraf Txema Salvans immortalitza la conducta animal per les jungles d’asfalt. Al comparar les nostres observacions sempre arribem a la mateixa conclusió: no som l’única espècie Peter Pan. Les cries de macaco japonès i humanes es llancen boles de neu, i els ximpanzés de Tanzània es gronxen per lianes i branques; en paral·lel, els primats adults de tot el planeta també juguen. L’únic és que les convencions socials fan que no ho diguem en veu alta.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

Podem continuar amagant el Peter Pan que portem dins; però la importància d’experimentar i aprendre és tan gran que, en la carrera per arribar a la maduresa, és crucial que no privem cap nen, nena o adult del joc. I el confinament per la Covid-19 així ho fa evident: milers de jocs ‘online’ circulen per les xarxes i hem tornat a les joguines. Petits i adults juguen junts perquè és la medicina per suportar els horrors del coronavirus; però, sisplau, els grans hem de fer patent el que vam aprendre jugant... sensatesa. Ara els toca als nens i nenes... ja hi haurà temps per als ‘adults’.

*Arqueòlog, naturalista i explorador; col·laborador del Museu de Ciències Naturals de Barcelona.