Dia de Reis

Aquest diumenge té un airé del Dia de Reis al matí. D’epifania. La quietud del carrer, la disciplina de la cua del pa, les mirades entotsolades o captives en la mascareta, es tornen crits d'infants. No tant. Xiuxiueig. Sembla com si ells mateixos tinguessin por de l’excés. Potser és un entrenament, un avís del que succeirà quan el desconfinament sigui progressiu i més ampli. No hi ha una eufòria galopant, visible, no hi ha corredisses, sinó un cert capteniment moderat, sota control. Com si fossin conscients, els més petits, que és una victòria discreta, que no convé airejar-la en excés, que s’ha de celebrar amb discreció.

Els patinets que veig, les pilotes, els cotxets de les nines, semblen acabats d’estrenar, però també les proteccions i les distàncies. De fet, aquest és un matí de Reis en què el regal que més aprecien, el que ensenyen amb més il·lusió, és el carrer que trepitgen de nou. Es confonen escenari i joguina. També n’hi ha, segurament, que tenen a prop un bosc on van a caçar espàrrecs i on s’exerciten en la noble tasca de pensar que la natura segueix el seu curs, impertorbable, de nou sacsejats, bosc i carrer, per l’eufòria, encara continguda, d’un infant.