Al contraatac

Una teoria sobre Sánchez

El president ha trobat la tecla desbloquejadora de la UE i ha encertat amb les mesures internes, però ha sigut mediocre en la comunicació

Es llegeix en minuts
Una teoria sobre Sánchez

Pool

Fa l’efecte que, de collita pròpia o induït per Nadia Calviño i empès per Pablo Iglesias, el president Pedro Sánchez és qui ha trobat la tecla desbloquejadora de la Unió Europea per fer front al desastre econòmic del coronavirus. Especialista en situacions gairebé impossibles, quan els països rics es negaven a crear un Pla Marshall, ell ha posat sobre la taula la fórmula que li sembla bé a la senyora Merkel. Alemanya i Holanda no volien que països com Itàlia i Espanya, a l’eixugar el deute que crearà la pandèmia, hi colessin l’anterior, el del passat, el creat per ineficiències i malbarataments. La idea d’un multimilionari fons europeu de reconstrucció a partir del pressupost de la UE i regulat per aquesta és convincent.

Sánchez també encerta amb les mesures econòmiques internes per pal·liar en la mesura possible la caiguda productiva i l’atur que el virus crea a Espanya. El seu pla, ajustat i retocat sobre la marxa a mesura que es descobreixen nous perjudicis, sembla ser el que honestament pot fer el Govern d’un país feble que depèn de forma abusiva del turisme, la segona gran víctima mundial del virus després dels avis dels geriàtrics. Hauria sigut horrible patir aquesta etapa amb l’immòbil Rajoy als comandaments i Cayetana Álvarez de Toledo recitant la doctrina oficial. També ens ha alleujat la presència d’Iglesias, més responsable que mai, recordant que amb l’actual Govern, aquesta vegada, les persones són més importants que el món financer.

Et pot interesar

Contràriament, hem tingut el Sánchez més mediocre en la comunicació, al no cuidar l’especificitat del règim polític i competencial de les autonomies, i al mesurar malament sensibilitats populars vives (com amb els nens). Aquest país s’ha sabut compactar davant el virus malgrat l’oposició política caïnita i disgregadora. Ha superat l’apocament de les cares científiques elegides per informar-nos i la presència de militars fora de lloc i amb uniforme equivocat (sense bata blanca) a la TV. Però també la falta d’empatia del president, possiblement eficient però sense carisma aglutinant. Des de Catalunya veure’l només consola per comparació; malgrat les seves limitacions, és tota una alternativa a aquesta espècie de cort dels miracles dels Quim Torra, Budó, Buch, El Homrani, Vicent Sanchis i Canadell en les seves respectives comeses sobre la crisi. Perquè no han fallat per independentistes (molts sobiranistes han demostrat ser encomiables), sinó per la seva falta de classe.