28 d’oct 2020

Anar al contingut

Sánchez i Casado

Pressupostos i poca cosa més

Eduardo Parra

Pressupostos i poca cosa més

Joaquim Coll

Aquest dilluns es veuran finalment per viodeoconferencia Pedro Sánchez i Pablo Casado després que dijous passat el líder del PP s’hi negués, com a gest de protesta a l’assabentar-se de la cita per la premsa. En les actuals circumstàncies aquesta descortesia hauria de ser ‘peccata minuta’, però també sorprèn que a la Moncloa cometin un error com una casa que només alimenta el menyspreu de qui és cridat a reunir-se. I, és clar, Casado no havia de voler ser menys que Quim Torra, que també va negar una trobada a Sánchez perquè la data no s’havia acordat. De tota manera, l’expectativa d’acord és nul·la. Els populars segueixen ara per ara el guió marcat per la FAES de José María Aznar. Cap pacte que no passi per deixar fora Podem i els independentistes. I això significaria que el PSOE trenqués el Govern de coalició. 

Però tampoc Sánchez s’ha esforçat per desactivar l’acusació de maltractament que esgrimeix Casado. Tot i que l’actitud obstruccionista del PP és previsible, el president hauria de mostrar una actitud més empàtica, començant per mirar el líder de l’oposició quan aquest parla des de la tribuna del Congrés i establint un canal directe d’interlocució. Si no superen la seva aversió personal és impossible que puguin pactar. De tota manera, pensar en grans acords és avui una quimera, principalment perquè el PP no s’assembla en res a l’extinta UCD d’Adolfo Suárez. La seva estratègia d’oposició dura segueix la línia del pare fundador del partit, Manuel Fraga, que com a líder d’AP el 1977 no va firmar els avui tan reivindicats pactes de la Moncloa. A l’esquerra del PSOE, en canvi, Podem sembla més disposat a jugar el paper pragmàtic del vell PCE de Santiago Carrillo, malgrat que Pablo Iglesias no se’n vol adonar que com a vicepresident no es pot despenjar amb tuits que van més enllà de reivindicar els valors republicans amb falsedats sobre el paper del rei com a cap d’Estat. 

L’estratègia del Govern consisteix a aïllar el PP amb Vox, mentre allarga la mà a la nova línia moderada de Cs, formació que sembla ressituar-se fora de la trinxera de la dreta. Per part dels separatistes, tot i que accedeixin a participar en les converses sobre la reconstrucció, no subscriuran cap acord que pugui enfortir l’Espanya constitucional. Tot això significa que els possibles pactes se circumscriurien a qüestions sectorials i, per tant, en gran manera dependran del diàleg entre els sindicats i els empresaris. Descartat un gran acord entre partits per dur a terme reformes institucionals de pes, tot passa per tirar endavant els Pressupostos 2021 i poca cosa més. El Govern desvincula ara per ara aquesta «taula per a la reconstrucció» dels comptes públics, però és evident que acabaran sent processos convergents per fixar prioritats. L’única manera que Sánchez té d’evitar que a l’hecatombe sanitària i socioeconòmica s’afegeixi una crisi política descomunal és teixir un ambiciós acord pressupostari (sempre que l’Europa de l’euro actuï solidàriament) que li permeti ampliar els recolzaments que va obtenir en la investidura.