Un nou repte per a Barcelona

Barcelona va ser una de les primeres ciutats globals a sentir en pròpia carn l’impacte del coronavirus que va sorgir a Wuhan. L’anunci de la suspensió de l’edició d’aquest any del Mobile World Congress va ser un dels primers senyals de la gravetat del que llavors es creia que era un brot contenible. Fins i tot algunes veus, ara furibundament partidàries del confinament per tots els mitjans, van qüestionar en aquells moments, a mitjans de febrer, que la decisió dels organitzadors fos encertada. Van ser acusats d’exagerar i de ser víctimes dels capricis d’alguna multinacional.

Va ser el primer revés que va rebre Barcelona del que ha acabat sent una pandèmia global. Els cops més durs han arribat després; centenars de veïns de la ciutat han mort pels efectes del contagi, els grans hospitals de la ciutat han viscut situacions límit que han salvat gràcies a l’entrega dels seus professionals, les residències han vist impotents com morien els avis malalts, en solitud i desemparats per l’Administració responsable de la seva custòdia... I a continuació han arribat els efectes sobre l’economia de la ciutat, molt centrada en els serveis i el turisme. Els primers, amb dificultats, han pogut mantenir l’activitat gràcies al teletreball, però han patit l’aturada del consum. El turisme, simplement, ha desaparegut. Es va dir en el seu moment que Barcelona superaria aquell primer cop del Mobile per la seva capacitat de resiliència. Ara farà falta molt més.

S’han de sumar esforços

Si en els últims anys ja era necessari –arran de la crisi financera, els efectes secundaris del turisme o l’impacte de les mobilitzacions independentistes–, ara és imprescindible que sumin esforços les administracions, especialment l’ajuntament, els veïns i les empreses i institucions privades. L’atur va fer efecte en els sectors més vulnerables, com els que fa servir el turisme, de la mateixa manera que l’epidèmia ha castigat els barris més pobres. I l’enlairament de Barcelona és impossible si no parteix de la base de no deixar ningú enrere. El consistori s’hi ha bolcat i ha posat en marxa, en paral·lel, la resposta a l’emergència sanitària i la social. Ara s’ha de respondre, tan aviat com sigui possible, a l’emergència econòmica. No s’ha de deixar ningú enrere i no s’ha de deixar tampoc ningú de banda. Aquest teixit comercial i de serveis s’ha de sumar a les energies renovades dels nous emprenedors, sobretot els lligats a la digitalització. I en això no ha de pesar com a únic vector, ni tan sols com el principal, el caràcter públic o privat de cada institució. L’important és que tots sumin i remin en la mateixa direcció: la cohesió social, la recuperació de l’activitat i la reorientació de la ciutat en el món global posterior al Covid-19.

Aquest esperit, que s’ha vist aquests dies en iniciatives tan variades com la construcció de respiradors amb impressores 3D, les iniciatives per recolzar els professionals de la sanitat o la solidaritat amb les víctimes, no es va traslladar al ple municipal virtual celebrat aquest divendres a l’Ajuntament de Barcelona. L’oposició va desdenyar els esforços de l’alcaldessa criticant el seu protagonisme i Ada Colau va perdre una oportunitat de reconèixer excessos i aconseguir un ampli consens entorn d’una gestió més que correcta davant d’una eventualitat com aquesta. Els polítics, aquí com en altres nivells de l’Administració, no estan a l’altura dels ciutadans no tant pel que fan, que també, sinó pel que diuen. Barcelona no podrà sortir d’aquest atzucac si no es capgiren aquestes dues dinàmiques: la necessitat de treballar de costat amb els veïns i amb les empreses i l’exigència d’un consens polític més gran que permeti, per exemple, una adaptació dels pressupostos després de l’emergència al nou context posterior a la pandèmia.