Anàlisi
Cada pandèmia té la seva vedet
El populisme dels científics ofesos és dels més nocius
oriolmitja2
Cada pandèmia té la seva vedet epidemiològica. El lloc que aquests dies ocupa Oriol Mitjà, perfectament retratat per Michele Catanzaro, el va ocupar la monja Teresa Forcades en la penúltima gran epidèmia: la grip A. El 2009, es van encomanar 700 milions de persones, tot i que casos confirmats van ser 1,6 milions, i van morir 18.000 persones, l’equivalent a les víctimes del Covid-19 només a Itàlia. En aquella ocasió, els governs europeus van pecar d’excés de previsió, al contrari que aquesta crisi, en la qual, per a alguns, han anat tard. I van distribuir milions de dosis de vacunes contra la grip A. Un fet que, quan es va comprovar que la letalitat era molt baixa i que el contagi no arribaria a Occident, li va servir ala monja Forcades per denunciar una conspiració de les farmacèutiques per generar una sensació de pànic i aconseguir facturar milions d’euros als governs rendits als seus designisa través d’un vídeoque la va catapultar a la fama. Es va convertir en el relat alternatiu gràcies a l’autoritat que li concedia, per a alguns, la seva doble condició de monja i doctora en medicina. ¿Què pensa la monja Forcades de la crisi actual? ¿També ha sigut una conspiració de les farmacèutiques per vendre mascaretes, tests PCR, respiradors o bates d’un sol ús? Ni rastre de la seva veu.
De totes les formes de populisme, la dels científics ofesos és una de les més nocives. En primer lloc, perquè apaivaguen l’ansietat que genera la incertesa en la població amb falsedats que després són molt difícils de desmuntar. I, en segon lloc, perquè, en la seva qualitat d’experts, proporcionen munició als líders polítics populistes. Comha explicatel catedràtic Joan Subirats, i ara tinent d’alcalde a Barcelona, la ciència avança gràcies a la controvèrsia, al debat. Popper ho va explicar de meravella quan va dir que l’objecte de la ciència no és «verificar» hipòtesis sinó «falsejar-les». De manera que la veritat, més ben dit, l’evidència científica, és provisional per definició. Quan una epidèmia creix a un ritme de centenars de milers d’encomanats diaris, les evidències deixen de ser-ho a més velocitat encara. Si apliqueu aquest punt de vista a debats com l’ús de les mascaretes, la fiabilitat dels tests o la letalitat d’aquest coronavirus, llavors descobrireu que on els populistes denuncien incompetència hi ha el més noble i eficient del mètode científic: el dubte. La ciència avança perquè abandona els dogmes com va fer Galileu.
Veiem, pandèmia rere pandèmia, queen epidemiologia hi ha dues grans escoles: els partidaris d’accelerar els contagis per arribar abans al famós pic i els que defensen els confinaments massius per regular aquesta expansió. Totes dues coincideixen que el resultat final, quant a infectats i a morts, és més o menys el mateix. Varien els costos, tant a nivell econòmic com social i sanitari. L’absurd és convertir aquestes dues escoles epidemiològiques en escuts o banderes de la confrontació partidista. Absurd per part dels polítics i mesquí pels científics que es deixen utilitzar.
