Confinament i tsunami social
El virus i les coses de menjar
¿Algú creu que amb els nostres índexs de pobresa podem resistir confinats, i sense treballar, durant moltes setmanes, sense que es produeixi un esclat social?
zentauroepp53112114 madrid 13 04 2020 sociedad coronavirus reinicio de alg200413122918 /
Déu em lliuri d’opinar sobre si els epidemiòlegs de Sánchez són millors o pitjors que els de Torra. Els independentistes catalans fa temps que han resolt aquest dubte. Els de la Generalitat són millors perquè són ‘els nostres’, una expressió acientífica que Torra utilitza per arremetre contra Sánchez. Sens dubte, la decisió de tornar a un confinament més ‘light’ és arriscada. ¿És encertada o equivocada? Des del punt de vista sanitari no ho sé. Ni crec que ho sàpiguen, del cert, Fernando Simón o Oriol Mitjà. El que sí que sé és que la lògica preocupació per la pandèmia a molts no els deixa veure el tsunami social que s’acosta.
Algunes dades. L’any passat, el 24% dels catalans estaven en risc de pobresa i el 42% va invertir gairebé la meitat dels seus ingressos en vivenda. En una vivenda que no passa dels 60 metres quadrats per a molts. Aquest és el país en el qual vivim i no la ‘Dinamarca del sud’ en la qual alguns somien. Afegeixi’s la dada dels ingressos: a Barcelona, el 64,7% dels menors de 30 anys tenen salaris de menys de 1.000 euros. ¿Algú creu que en un país així podem resistir confinats, i sense treballar, durant moltes setmanes, sense que es produeixi un esclat social?
Per a alguns, la resposta és fàcil: que pagui l’Estat. ¿Durant quant temps? Només poden dir això els qui pensen que l’Estat no va amb ells i que la culpa és de Madrid. O que la Unió Europea és una vaca que podem munyir fins que desaparegui el virus. L’Estat, per descomptat, ha de posar tota l’artilleria, com ha reclamat Antón Costas. I la UE ha de promoure un Pla Marshall com el que va permetre la reconstrucció d’Europa després de la segona guerra mundial. Tot això, i més, és necessari. Però si l’economia segueix molt temps ‘hibernada’, no hi ha qui pagui aquesta factura. Més ben dit, la pagaran els de sempre, els treballadors acomiadats i els autònoms obligats a abaixar la persiana. Mentrestant, alguns esperaran que mori el virus i passi la tempesta social des d’un confinament més suportable, veient sèries de terror.
