Una crisi sense resposta global

Les generacions posteriors a la segona guerra mundial mai havíem viscut una crisi igual, però, tot i que proliferin comparacions amb les guerres, al que més s’assembla el que estem passant no és a un conflicte. Ara la lluita és de tots contra un sol enemic, que no coneix defenses i que s’amaga i es fa fort en la nostra intimitat, fins a anul·lar les vies respiratòries. No, no és comparable a una guerra, tot i que, com en aquestes, les conseqüències de l’epidèmia han provocat una crisi humanitària.

Les crisis humanitàries són el paisatge comú dels conflictes i duren després de la batalla. Deixen la població en situació crítica de seguretat o de falta dels elements essencials per sobreviure: salut, un sostre o aliments. Quan passa és necessari posar tots els recursos locals i internacionals fins a recuperar la normalitat. La principal crisi a què estem fent front també és humanitària, entre altres coses perquè ha trencat l’equilibri precari en el qual vivíem i ens ha fet conscients que no som immunes, que el nostre món, per molt sòlid que sembli, és capaç de trontollar. Som en un escenari que, a Occident, la nostra generació només coneixia de lluny, perquè fins ara aquestes crisis tenien lloc únicament a l’altre costat del món, allà on les malalties infeccioses continuen matant per causes que aquí, fins avui, podíem curar.

Ruanda, Somàlia, el Sudan o més recentment Síria, són llocs on les crisis humanitàries han colpejat amb més duresa. Hi ha distància, per començar perquè aquí afortunadament no creixen bombes del cel cada capvespre. En això aquesta crisi és molt diferent. Disposem d’aigua per poder rentar-nos les mans i per beure; d’aliments, gràcies a una cadena de proveïment que funciona, i d’un sostre que ens dona abric i ens protegeix, no només per dormir, sinó ara mateix també per estar confinats i evitar que el contagi avanci més ràpid i col·lapsi encara més uns sistemes de salut convertits en la trinxera de batalla contra l’epidèmia. Tot això funciona, però, com en la majoria de crisis sanitàries que succeeixen en aquests altres països, no tenim ni un tractament ni una vacuna a mà que ens torni a una vida relativament tranquil·la i en societat. A aquestes altres crisis les seguíem en la distància a través de les imatges discontínues en els informatius. Aquesta, en canvi, ens toca, ens arriben notícies diàries de la trinxera, i tot i que és ben diferent té similituds amb el que ve sent familiar a tants països on l’esquinç de conflictes i catàstrofes naturals acaben esprement la població.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Com passa quan aquestes altres crisis afecten els mes vulnerables, la lluita contra la malaltia destrueix feines, enfonsa economies i acaba augmentat la inseguretat, però la similitud més pròxima es produeix en els sistemes de salut i especialment en el tractament als que han d’ingressar en hospitals. Els nostres sistemes de salut s’han fet petits. Com als camps de refugiats, s’han hagut d’habilitar espais mòbils i tendes de campanya per atendre els que pateixen les pitjors conseqüències. S’ha copiat també la cadena logística per separar malalts i crear hospitals de campanya, una cosa que qui millor coneix són les organitzacions d’ajuda internacional com Metges sense Fronteres, en sanitat, i els exèrcits, en les tasques d’habilitació d’espais i distribució massiva. 

Però, davant aquestes altres crisis humanitàries, curiosament, el gran fracàs ha sigut la incapacitat d’una resposta internacional. Aquesta crisi avançava al ralentí, com avança el canvi climàtic, un altre gran repte global per al qual no estem prenent les mesures necessàries i que no tardarà a tenir manifestacions abruptes. Com amb el Covid-19, la principal frustració per donar resposta a un repte que afecta a tothom és la falta de mecanismes globals per fer-hi front. Cada país ha actuat pel seu compte, com si el virus conegués de fronteres i la tornada als estats es convertís immediatament en una barrera. Una resposta segmentada que només ha fet més fort el virus i més llarg el seu viatge. El fracàs de la governança global que ha agreujat la crisi humanitària i, com a conseqüència, l’econòmica reflecteix que som lluny de poder fer front als riscos de seguretat que ens sotgen. Un fracàs tan evident que quan s’obri la porta no veurem un món nou, però no podrem perdre temps per començar a construir-lo.