19 d’oct 2020

Anar al contingut

Adeu al músic

Dues converses amb Nubla

Dues converses amb Nubla

Isabel Sucunza

Jo, a Víctor Nubla, sempre el recordo amb música de fons; i s'ha mort ara que la ciutat està callada

Atresoro dues converses amb Víctor Nubla. Una fora de la seva òrbita gracienca, en un bar turístic de la plaça de la Catedral. Sonava de fons l’últim concert de Pascal Comelade; ell acabava de baixar de l’escenari i fugia del ‘backstage’. «Anem a un bar», ens va dir a Aleix Salvans i a mi en trobar-nos per casualitat al mig de la multitud; «però, Comelade...», vaig dir jo. «Portem aquí treballant des de les cinc de la tarda i ara –va assenyalar la part del darrere de l’escenari– arriben aquests. ¿Vens o no?». Hi vaig mirar, vaig veure un parell de cares eternes de la política ‘cultural’ i oi tant que vaig venir.

Al bar la vam fer petar com si el coneguéssim de tota la vida amb un cambrer que semblava encantat que algú li digués alguna cosa més que «sangrüia» i «paelia»; vam riure quan ens va explicar per què no hi havia arribat l'Albert Pla a temps al concert; vam parlar de Pepino Pascual, d'en Casasses, de Theros i de Comelade, és clar. Jo anava mirant l’Aleix de reüll, pensant -crec que li ho vaig arribar a dir i tot- que tant de bo estigués prenent nota de tot allò que Nubla explicava. Des de fora ens arribava la música, soroll de pluja i aplaudiments.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

La segona conversa va passar a un bar també, a la porta però, i al seu territori, aquest cop: tant al seu territori que allò era Gràcia i sortíem d’un concert del LEM. El vam felicitar: la música havia estat collonuda i el bar estava petadíssim. Ens va explicar com ho havien muntat tot amb quatre duros i quatre llocs; com cada any anaven a menys, de pressupost, de sales obertes... Vam riure, per no plorar, quan ens va dir com s'ho feien per pagar als músics dignament. I de dins en arribava música i xivarri de gent. Jo, a Nubla, sempre el recordo amb aquest soroll de fons.

Nubla s’ha mort ara que la ciutat està callada, no sé si ho heu notat. I, ja ho veurem quan tornem a sortir, però jo pateixo que no fos ell qui, a més de gravar-la, era l'encarregat de fer-la sonar.

Temes: Música